http://loburromasque.wordpress.com/2009/06/18/imperium-espanol-fail/#comment-229
10 juliol 2009
MAPA ANIMAT: IMPERIUM ESPAÑOL FAIL
http://loburromasque.wordpress.com/2009/06/18/imperium-espanol-fail/#comment-229
http://loburromasque.wordpress.com/2009/06/18/imperium-espanol-fail/#comment-229
21 maig 2009
L'orella més gran és la que menys hi sent.
Per qüestions com aquesta, el candidat del PP a les europees creu que el partit no pot allunyar-se de la realitat espanyola en aquests comicis. Jaime Mayor Oreja ha fet aquestes declaracions en una reunió dels membres de la seva candidatura als comicis europeus.
La LEC, al Constitucional
Precisament, unes hores abans, la presidenta del PP a Catalunya també criticava la política lingüística i d'educació de la Generalitat de Catalunya i anunciava que dilluns el seu partit demanarà de manera formal al Consell Consultiu que emeti un informe sobre la LEC. Sánchez-Camacho ha confirmat que la mesura és un pas previ per presentar un recurs d'inconstitucionalitat d'una llei que, segons ha dit, no garanteix la igualtat entre el castellà i el català.
El besavi de Jaime Mayor Oreja sí que ho va tenir clar. Les llengües diferents del castellà són un problema. Per això cal deixar-les en un segon pla i evitar que entorpeixin qualsevol carrera que es preï -va pensar en el seu dia el bon senyor, malgrat l'amistat que l'unia amb Sabino Arana, fundador del PNB i bèstia parda de l'espanyolisme-.
Emocionat, el candidat europeu del PP va explicar en un esmorzar del Fòrum Europa l'anècdota familiar de quan corria el final del segle XIX per il lustrar la seva idea sobre les llengües cooficials.
El besavi de l'ex-ministre de l'Interior, concretament el de la branca procedent d'Ibarrangelua (Biscaia) va prohibir als seus fills l'euskera. D'aquesta manera, segons el besnét, el seu avi va prosperar i, amb la resta dels seus germans, va ser un home de profit "que va parlar amb naturalitat euskera i castellà". En paraules del candidat a lehendakari durant l'aznarat, va sortir "del graner".
L'oncle-avi del candidat, Marcelino Oreja Elosegi, afusellat a Mondragón en la revolució d'octubre de 1934, va ser diputat de la dreta, empresari i membre de l'Associació Nacional Catòlica de Propaganda després de créixer sota aquest particular règim lingüístic.
"El meu besavi es va esforçar per que els seus fills no es tanquessin al graner. Prohibí que parléssim basc a casa perquè aprenguessim bé l'espanyol", va explicar després que li preguntessin pel paper que, al seu entendre, el català, el basc o el gallec havien de tenir en les institucions europees i sobre la situació lingüística a Catalunya, un dels assumptes estelars dels populars en aquest territori. L'exministre va tirar de la seva panacea per a la crisi i els problemes de la UE: més Espanya.
De forma meridiana clara, i tirant de la forma en què van prosperar els seus ancestres, Major glossà les virtuts de la diglòssia lingüística a favor de la llengua forta, en aquest cas el castellà, avisant dels perills de "tancar-se" (en el basc o el català, és clar). Més o menys en la mateixa línia que fa uns dies, quan va afirmar que la immersió lingüística en la llengua pròpia de les escoles catalanes "és una immersió en la ignorància i la limitació".
Malgrat quedar allunyat de la funesta "ignorància", la conseqüència de la particular i gelosa política lingüística de l'avi de Major Orella és que l'exministre, nascut a Donosti, no parla ni una paraula en basc.
Segons ell és un error pretendre que el català tingui el mateix rang a Europa que el maltès, el letó o el gal·lès malgrat que compta amb diversos milions de parlants més. Oreja va explicar que el procedent és que el seu ús s'acoti a Catalunya. "El català ha de ser defensat a Catalunya", va assegurar amb aire magnànim. "A partir d'aquí és necessari que els esforços dels ciutadans de l'estat que parlen llengües diferents del castellà assumeixin 'el repte' que el castellà tingui un paper més preeminent que l'actual a les institucions comunitàries".
Sense deixar de llençar d'anecdotari evocà el passat de les reunions amb la família de la dreta europea entre tanta llengua i intèrpret, i va pronosticar que en el futur s'imposaran només "dues o tres" llengües de treball. Per això és necessari que el castellà sigui "la segona llengua després de l'anglès". A manca de poder esgrimir nombre de parlants o pes específic dins la UE, com sí poden fer el francès o l'alemany, Mayor va recordar que el castellà "és la llengua de tota l'Amèrica del Sud "(va oblidar Brasil) i la segona de EUA , una situació que "no reflecteixen les institucions comunitàries".
http://www.publico.es/espana/225607/como/abuelo/mayor/dejo/granero/5?pagCom=3#comentarios
http://www.3cat24.cat/noticia/383788/politica/Mayor-Oreja-acusa-el-govern-catala-de-vulnerar-els-drets-i-les-llibertats-en-materia-linguistica
És el de sempre: qui parla català, basc o gallec és una persona tancada, i qui parla castellà és obert, malgrat ser monolingüe. A partir d'aquí ja està tot dit. És preocupant veure com la idea de que hi ha cultures superiors i cultures inferiors està tan extesa, no només entre polítics -que al cap i a la fi són titelles legitimats per les urnes- sinó entre una gran massa de població amb un nivell intel·lectual perillosament baix, que voten aquests personatges i dónen força política a la ignorància.
Segons el senyor Orella cal recolzar el castellà, ja que és un dels idiomes més parlats del món. Però resulta que el seu pes específic a la UE és baix comparat amb altres idiomes. I si el senyor Orella practiqués aquesta obertura mental que tan defensa i aprengués idiomes? Si al final hi ha d'haver dues llengües oficials, quin problema hi ha que siguin, per exemple, l'anglès i el francès? No serà que cap geperut es veu el gep, senyor Orella?
De totes maneres no trobo mala idea això de "prohibir" un idioma. Suposo que la família del senyor Orella estaven totalment inmersos en l'idioma basc, i el fet de "prohibir" a casa de parlar en basc, com a estímul per a esforçar-se per practicar un altre idioma -donant per fet, repeteixo, que l'idioma prohibit es domini perfectament com a llengua nativa, i sempre que es practiqués la prohibició amb humor i flexibilitat-, podria haver estat bona idea, si no fos perquè ara en barbes no parla ni una paraula de basc.
Naturalment això és bona idea quan un idioma es domina perfectament i no se'n coneix cap altre, cosa que no es donaria en el cas de cap família catalanoparlant, però sí seria molt bona idea aplicar-ho a les famílies castellanoparlants de Catalunya. Si els pares tinguessin la bona idea de seguir els consells del senyor Orella i prohibissin l'únic idioma dominat a la llar -o sigui, el castellà-, els nanos aprendrien molt millor el català i existiria un bilingüisme real o una diglòssia en favor del català, amb la qual cosa la situació estaria totalment normalitzada.
Per últim deixeu-me dedicar-li una poesia al senyor Orella:
ELEFANT
De la trompa grisa
canons acerats,
de les quatre potes
pilars de palau,
popular bandera
de l'orella gran,
de la pell gruixuda
galtes d'advocat,
dels ullals de vori
torres de pedant.
Pere Quart - Bestiari
Mayor Oreja acusa el govern català de vulnerar els drets i les llibertats en matèria lingüística
El cap de llista del PP a les eleccions europees, Jaume Major Orella, ha criticat amb duresa la política lingüística del govern català, a qui ha acusat de provocar una "immersió en la ignorància". Segons el popular, l'executiu de José Montilla vulnera els drets i les llibertats dels catalans en matèria lingüística i per això, diu, a les eleccions europees el seu partit no perdrà de vista aquesta realitat.
La LEC, al Constitucional
Precisament, unes hores abans, la presidenta del PP a Catalunya també criticava la política lingüística i d'educació de la Generalitat de Catalunya i anunciava que dilluns el seu partit demanarà de manera formal al Consell Consultiu que emeti un informe sobre la LEC. Sánchez-Camacho ha confirmat que la mesura és un pas previ per presentar un recurs d'inconstitucionalitat d'una llei que, segons ha dit, no garanteix la igualtat entre el castellà i el català.
El besavi de Jaime Mayor Oreja sí que ho va tenir clar. Les llengües diferents del castellà són un problema. Per això cal deixar-les en un segon pla i evitar que entorpeixin qualsevol carrera que es preï -va pensar en el seu dia el bon senyor, malgrat l'amistat que l'unia amb Sabino Arana, fundador del PNB i bèstia parda de l'espanyolisme-.
Emocionat, el candidat europeu del PP va explicar en un esmorzar del Fòrum Europa l'anècdota familiar de quan corria el final del segle XIX per il lustrar la seva idea sobre les llengües cooficials.
El besavi de l'ex-ministre de l'Interior, concretament el de la branca procedent d'Ibarrangelua (Biscaia) va prohibir als seus fills l'euskera. D'aquesta manera, segons el besnét, el seu avi va prosperar i, amb la resta dels seus germans, va ser un home de profit "que va parlar amb naturalitat euskera i castellà". En paraules del candidat a lehendakari durant l'aznarat, va sortir "del graner".
L'oncle-avi del candidat, Marcelino Oreja Elosegi, afusellat a Mondragón en la revolució d'octubre de 1934, va ser diputat de la dreta, empresari i membre de l'Associació Nacional Catòlica de Propaganda després de créixer sota aquest particular règim lingüístic.
"El meu besavi es va esforçar per que els seus fills no es tanquessin al graner. Prohibí que parléssim basc a casa perquè aprenguessim bé l'espanyol", va explicar després que li preguntessin pel paper que, al seu entendre, el català, el basc o el gallec havien de tenir en les institucions europees i sobre la situació lingüística a Catalunya, un dels assumptes estelars dels populars en aquest territori. L'exministre va tirar de la seva panacea per a la crisi i els problemes de la UE: més Espanya.
De forma meridiana clara, i tirant de la forma en què van prosperar els seus ancestres, Major glossà les virtuts de la diglòssia lingüística a favor de la llengua forta, en aquest cas el castellà, avisant dels perills de "tancar-se" (en el basc o el català, és clar). Més o menys en la mateixa línia que fa uns dies, quan va afirmar que la immersió lingüística en la llengua pròpia de les escoles catalanes "és una immersió en la ignorància i la limitació".
Malgrat quedar allunyat de la funesta "ignorància", la conseqüència de la particular i gelosa política lingüística de l'avi de Major Orella és que l'exministre, nascut a Donosti, no parla ni una paraula en basc.
Segons ell és un error pretendre que el català tingui el mateix rang a Europa que el maltès, el letó o el gal·lès malgrat que compta amb diversos milions de parlants més. Oreja va explicar que el procedent és que el seu ús s'acoti a Catalunya. "El català ha de ser defensat a Catalunya", va assegurar amb aire magnànim. "A partir d'aquí és necessari que els esforços dels ciutadans de l'estat que parlen llengües diferents del castellà assumeixin 'el repte' que el castellà tingui un paper més preeminent que l'actual a les institucions comunitàries".
Sense deixar de llençar d'anecdotari evocà el passat de les reunions amb la família de la dreta europea entre tanta llengua i intèrpret, i va pronosticar que en el futur s'imposaran només "dues o tres" llengües de treball. Per això és necessari que el castellà sigui "la segona llengua després de l'anglès". A manca de poder esgrimir nombre de parlants o pes específic dins la UE, com sí poden fer el francès o l'alemany, Mayor va recordar que el castellà "és la llengua de tota l'Amèrica del Sud "(va oblidar Brasil) i la segona de EUA , una situació que "no reflecteixen les institucions comunitàries".
http://www.publico.es/espana/225607/como/abuelo/mayor/dejo/granero/5?pagCom=3#comentarios
http://www.3cat24.cat/noticia/383788/politica/Mayor-Oreja-acusa-el-govern-catala-de-vulnerar-els-drets-i-les-llibertats-en-materia-linguistica
És el de sempre: qui parla català, basc o gallec és una persona tancada, i qui parla castellà és obert, malgrat ser monolingüe. A partir d'aquí ja està tot dit. És preocupant veure com la idea de que hi ha cultures superiors i cultures inferiors està tan extesa, no només entre polítics -que al cap i a la fi són titelles legitimats per les urnes- sinó entre una gran massa de població amb un nivell intel·lectual perillosament baix, que voten aquests personatges i dónen força política a la ignorància.
Segons el senyor Orella cal recolzar el castellà, ja que és un dels idiomes més parlats del món. Però resulta que el seu pes específic a la UE és baix comparat amb altres idiomes. I si el senyor Orella practiqués aquesta obertura mental que tan defensa i aprengués idiomes? Si al final hi ha d'haver dues llengües oficials, quin problema hi ha que siguin, per exemple, l'anglès i el francès? No serà que cap geperut es veu el gep, senyor Orella?
De totes maneres no trobo mala idea això de "prohibir" un idioma. Suposo que la família del senyor Orella estaven totalment inmersos en l'idioma basc, i el fet de "prohibir" a casa de parlar en basc, com a estímul per a esforçar-se per practicar un altre idioma -donant per fet, repeteixo, que l'idioma prohibit es domini perfectament com a llengua nativa, i sempre que es practiqués la prohibició amb humor i flexibilitat-, podria haver estat bona idea, si no fos perquè ara en barbes no parla ni una paraula de basc.
Naturalment això és bona idea quan un idioma es domina perfectament i no se'n coneix cap altre, cosa que no es donaria en el cas de cap família catalanoparlant, però sí seria molt bona idea aplicar-ho a les famílies castellanoparlants de Catalunya. Si els pares tinguessin la bona idea de seguir els consells del senyor Orella i prohibissin l'únic idioma dominat a la llar -o sigui, el castellà-, els nanos aprendrien molt millor el català i existiria un bilingüisme real o una diglòssia en favor del català, amb la qual cosa la situació estaria totalment normalitzada.
Per últim deixeu-me dedicar-li una poesia al senyor Orella:
ELEFANT
De la trompa grisa
canons acerats,
de les quatre potes
pilars de palau,
popular bandera
de l'orella gran,
de la pell gruixuda
galtes d'advocat,
dels ullals de vori
torres de pedant.
Pere Quart - Bestiari
07 maig 2009
"Feminisme" versus "feminitat"
L'article més políticament incorrecte del segle
Avui dia estem assistint a Catalunya -en altres llocs segurament també, però per la gent que he anat coneixent, diria que és un fenomen que es dóna especialment aquí- a un fet bastant trist: la pèrdua de la feminitat entre la població femenina.
Tots sabem que, des de la irrupció del feminisme als anys 60-70, i degut als grans canvis socials dels últims temps, les diferències entre gèneres s'han diluït bastant -cosa en principi molt positiva-. La dona s'ha incorporat al món laboral, i entre altres coses, ningú es posa les mans al cap per veure una dona fumar o beure una cervesa tota sola en un bar. Per la seva part, l'home s'ha feminitzat també una mica, i ha deixat de ser el tradicional "macho ibérico" per començar a cuidar el seu aspecte, demostrar els seus sentiments, posar-se cremes, i fins i tot col·laborar en les feines domèstiques.
Nogensmenys, opino que les dones han arribat a un extrem de feminisme bastant preocupant avui dia. Per una banda, ara els homes semblem els culpables de tots els mals de la dona i està molt ben vist tot allò que impliqui rebaixar o humiliar la figura de l'home en favor de la dona, mentre que la mateixa situació a la inversa seria inacceptable. Està molt ben vist que l'home, tot rebaixant-se públicament, emeti frases del tipus "les dones són més intel·ligents que nosaltres", "les dones són més fortes que nosaltres" -amb el consegüent somriure de complicitat i satisfacció de les interlocutores femenines-, etc. mentre que un comentari opinant el contrari seria fulminantment sancionat. De la igualtat de sexes inicialment pregonada s'ha passat a la situació inversa.
Fa pocs anys es va emetre a la televisió un videoclip de la cançó Siete Pétalos de Chenoa, en el qual apareixia la cantant vestida de núvia. El nuvi la havia deixat plantada a l'altar, i ella, com a venjança, començava a colpejar amb un bat de beisbol el cotxe d'ell, mentre que aquest, per virtut d'un efecte similar als fetitxes del vudú, rebia tot el dolor dels cops al seu cos i es retorçava de dolor. Aquest vídeoclip tan clarament violent no va ser retirat ni va rebre, que jo sàpiga, cap crítica de cap col·lectiu social. Us imagineu l'escàndol que hauria suposat un vídeoclip que plantegés la situació a la inversa? Hauria estat retirat automàticament, tots els col·lectius feministes haurien posat el crit al cel, i els productors haurien rebut sancions de tota mena. Però és clar, contra un home no passa res, som mereixedors de tots els cops i batzegades només pel fet de tenir penis.
Per altra banda, he observat que avui dia la dona s'ha masculinitzat molt pel què fa a l'aspecte estètic i actitudinal -almenys aquí a Catalunya més que en molts altres llocs-. La dona ha adoptat costums, gestos i actituds tradicionalment reservats a l'home -com abans apuntàvem, per exemple fumar, sortir de casa sense permís d'un home, beure en un bar totes soles, etc.- i tot això no em sembla malament. El que passa que, per un feminisme mal entès, la dona d'aquí i d'ara, per tal de competir social i professionalment amb els homes i fer-se respectar, han adoptat excessivament el comportament masculí, fins el punt que diuen paraulotes, criden, caminen amb les cames obertes, la forma de parlar tot emfatitzant certes paraules amb una ganyota o un gest del cap... algunes fins i tot descuiden totalment el seu aspecte físic... i tot un regitzell de coses més que fan que semblin més homes transvestits que no pas dones.
No era això el feminisme, senyores. Per fer-se respectar i per tenir els mateixos drets que els homes, no es tracta de comportar-se com a homes, sinó de treballar i fer les coses bé.
Degut a que els canvis solen ser lents en el temps i per tant difícils de percebre, els homes no ens hem adonat de tot això, fins que, en els últims anys, han començat a arribar a Catalunya dones procedents d'altres països. Amb l'arribada de noies estrangeres a casa nostra -incloent-hi altres punts d'Espanya-, ens hem adonat de com havia anat evolucionant la dona aquí, i hem "vist la llum" en aquest sentit. Ens hem adonat que les dones d'altres indrets són molt més femenines, vesteixen millor, es mouen amb molta més gràcia, es cuiden més, no fan cap escarafall a les feines domèstiques, i a més, treballen tan bé com les d'aquí. Elles mateixes, les dones estrangeres, ho comenten i també ho han notat. Per això no és estrany que cada cop més, els homes d'aquí preferim les noies d'importació. Entre sortir amb una noia dolça, femenina, que es cuida, etc. i una "kumba" catalana mal vestida que crida, diu paraulotes, camina amb les cames obertes i té la cara plena de punts negres, ho sento però no hi ha color...
Fins i tot he sentit noies que arriben a dir: "Jo no sé anar amb sabates de tacó", o el que és més greu: "Jo no sé anar amb faldilles"... PER L'AMOR DE DÉU! Com pot una DONA no saber anar amb faldilles -la peça de vestir femenina per antonomàsia-, si jo sóc un home i sé anar-hi!? A tal punt de masculinitat han arribat que només saben caminar amb pantalons??
Resumint: noies, m'alegro de que us hagueu incorporat al món laboral i que gaudiu dels mateixos drets que els homes... però si no recupereu una mica de feminitat, el producte forani us anirà desplaçant... I no sóc l'únic home que pensa així. Si més no reflexioneu-hi. I tant me fot si ho trobeu masclista, jo crec que no ho és pas; a més, altres dones també pensen com jo.
L'article més políticament incorrecte del segle
Avui dia estem assistint a Catalunya -en altres llocs segurament també, però per la gent que he anat coneixent, diria que és un fenomen que es dóna especialment aquí- a un fet bastant trist: la pèrdua de la feminitat entre la població femenina.
Tots sabem que, des de la irrupció del feminisme als anys 60-70, i degut als grans canvis socials dels últims temps, les diferències entre gèneres s'han diluït bastant -cosa en principi molt positiva-. La dona s'ha incorporat al món laboral, i entre altres coses, ningú es posa les mans al cap per veure una dona fumar o beure una cervesa tota sola en un bar. Per la seva part, l'home s'ha feminitzat també una mica, i ha deixat de ser el tradicional "macho ibérico" per començar a cuidar el seu aspecte, demostrar els seus sentiments, posar-se cremes, i fins i tot col·laborar en les feines domèstiques.
Nogensmenys, opino que les dones han arribat a un extrem de feminisme bastant preocupant avui dia. Per una banda, ara els homes semblem els culpables de tots els mals de la dona i està molt ben vist tot allò que impliqui rebaixar o humiliar la figura de l'home en favor de la dona, mentre que la mateixa situació a la inversa seria inacceptable. Està molt ben vist que l'home, tot rebaixant-se públicament, emeti frases del tipus "les dones són més intel·ligents que nosaltres", "les dones són més fortes que nosaltres" -amb el consegüent somriure de complicitat i satisfacció de les interlocutores femenines-, etc. mentre que un comentari opinant el contrari seria fulminantment sancionat. De la igualtat de sexes inicialment pregonada s'ha passat a la situació inversa.Fa pocs anys es va emetre a la televisió un videoclip de la cançó Siete Pétalos de Chenoa, en el qual apareixia la cantant vestida de núvia. El nuvi la havia deixat plantada a l'altar, i ella, com a venjança, començava a colpejar amb un bat de beisbol el cotxe d'ell, mentre que aquest, per virtut d'un efecte similar als fetitxes del vudú, rebia tot el dolor dels cops al seu cos i es retorçava de dolor. Aquest vídeoclip tan clarament violent no va ser retirat ni va rebre, que jo sàpiga, cap crítica de cap col·lectiu social. Us imagineu l'escàndol que hauria suposat un vídeoclip que plantegés la situació a la inversa? Hauria estat retirat automàticament, tots els col·lectius feministes haurien posat el crit al cel, i els productors haurien rebut sancions de tota mena. Però és clar, contra un home no passa res, som mereixedors de tots els cops i batzegades només pel fet de tenir penis.
Per altra banda, he observat que avui dia la dona s'ha masculinitzat molt pel què fa a l'aspecte estètic i actitudinal -almenys aquí a Catalunya més que en molts altres llocs-. La dona ha adoptat costums, gestos i actituds tradicionalment reservats a l'home -com abans apuntàvem, per exemple fumar, sortir de casa sense permís d'un home, beure en un bar totes soles, etc.- i tot això no em sembla malament. El que passa que, per un feminisme mal entès, la dona d'aquí i d'ara, per tal de competir social i professionalment amb els homes i fer-se respectar, han adoptat excessivament el comportament masculí, fins el punt que diuen paraulotes, criden, caminen amb les cames obertes, la forma de parlar tot emfatitzant certes paraules amb una ganyota o un gest del cap... algunes fins i tot descuiden totalment el seu aspecte físic... i tot un regitzell de coses més que fan que semblin més homes transvestits que no pas dones.
No era això el feminisme, senyores. Per fer-se respectar i per tenir els mateixos drets que els homes, no es tracta de comportar-se com a homes, sinó de treballar i fer les coses bé.
Degut a que els canvis solen ser lents en el temps i per tant difícils de percebre, els homes no ens hem adonat de tot això, fins que, en els últims anys, han començat a arribar a Catalunya dones procedents d'altres països. Amb l'arribada de noies estrangeres a casa nostra -incloent-hi altres punts d'Espanya-, ens hem adonat de com havia anat evolucionant la dona aquí, i hem "vist la llum" en aquest sentit. Ens hem adonat que les dones d'altres indrets són molt més femenines, vesteixen millor, es mouen amb molta més gràcia, es cuiden més, no fan cap escarafall a les feines domèstiques, i a més, treballen tan bé com les d'aquí. Elles mateixes, les dones estrangeres, ho comenten i també ho han notat. Per això no és estrany que cada cop més, els homes d'aquí preferim les noies d'importació. Entre sortir amb una noia dolça, femenina, que es cuida, etc. i una "kumba" catalana mal vestida que crida, diu paraulotes, camina amb les cames obertes i té la cara plena de punts negres, ho sento però no hi ha color...Fins i tot he sentit noies que arriben a dir: "Jo no sé anar amb sabates de tacó", o el que és més greu: "Jo no sé anar amb faldilles"... PER L'AMOR DE DÉU! Com pot una DONA no saber anar amb faldilles -la peça de vestir femenina per antonomàsia-, si jo sóc un home i sé anar-hi!? A tal punt de masculinitat han arribat que només saben caminar amb pantalons??
Resumint: noies, m'alegro de que us hagueu incorporat al món laboral i que gaudiu dels mateixos drets que els homes... però si no recupereu una mica de feminitat, el producte forani us anirà desplaçant... I no sóc l'únic home que pensa així. Si més no reflexioneu-hi. I tant me fot si ho trobeu masclista, jo crec que no ho és pas; a més, altres dones també pensen com jo.
21 abril 2009
AGRESSIÓ ULTRA-ESPANYOLISTA A MISLATA (PAÍS VALENCIÀ)
Feu-li una ullada a aquest missatge que m'han enviat des de València, i jutgeu per vosaltres mateixos.
De moment no he trobat quasi mitjans de comunicació que s'hagen fet ressò de la notícia, ho sent. Per això, a més del vincle al diari LEVANTE-EMV, us remet uns enllaços alternatius, per si voleu contrastar o ampliar la informació.
En un país normal, el fet narrat a continuació hauria tingut una difusió amplíssima. Però clar, com, en aquest cas, el polític agredit forma part del nacionalisme valencià, la premsa i els partits nacionalistes espanyols ni tan sols s'han immutat.
Definitivament, el nostre no és un país normal. I qui diga el contrari,que s'ho faça mirar.
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=3670_12_350041__COMARCAS-grupo-ultraderechistas-agrede-portavoz-Bloc-Mislata-plena-noche
http://www.polseguera.com/colaboracion/catala/apallissat_per_feixistes.htm
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/65199/
http://www.bloc.ws/index.php/bloc/extended/resolucio_rosado/
http://blocaires.blocvila-real.info/modules/planet/view.article.php?5917
http://www.valencianisme.com/forums/viewtopic.php?t=958
Sueca (País Valencià), 19 d'octubre del 2007
Joanjo Aguar Matoses
_________________________________________________________________________
AGRESSIÓ ULTRA-ESPANYOLISTA A MISLATA (PAÍS VALENCIÀ)
Santiago Rosado, cap de llista del BLOC Nacionalista Valencià a Mislata,fou apallissat la matinada del dimecres, 26-9-2007, per membres d'ESPANYA 2000 (organització d'extrema dreta espanyolista) a l'eixida del centre autogestionat 'La quimera', al qual hi és associat.
Segons pareix, uns joves d'entre 16 i 18 anys llançaren cudols a la porta del local a les 02:00 hores. En eixe moment, Santi i un company eixiren del local per a veure-li'ls la cara, doncs aquest tipus de comportament s'havia repetit en
eixos joves en més de 10 ocasions i la policia sempre havia expedit com a resposta que, si no els identificaven, ells no podien fer res.
En el moment d'eixir i seguir-los, separats Santi i el company per a cobrir els dos carrers, els xics es posaren a insultar de lluny a Santi amb crits de 'piojoso' i de 'rojo', sent, al seu temps, respostos per Santi, que els qualificà de 'fatxes'. En aquest moment, quatre homes eixiren d'un costat i, bramant 'Nosotros somos fatxas' i '¡Arriba España!', colpejaren a Santi, malparant-li l'ull dret, desgarrant-li part de l'orella dreta i propinant-li diverses patades a terra abans que ell poguera fugir.
Després de passar per l'hospital amb tal que li posaren punts i li curaren la resta de ferides, Santi anà a denunciar el fet a la policia, resultant-li impossible fer-ho en valencià perquè, segons els agents, cap d'ells l'entenia, raó per la qual l'agredit mateix redactà la denúncia sense col·laboració de la policia i la presentà en la seua llengua, lamentant també el fet de que se li negara el dret constitucional d'emprar-la.
Tot això succeïx poques setmanes després que la jutgessa de Mislata absolguera ESPANYA 2000 per haver penjat als fòrums de la seua pàgina web les dades de Santiago, instant a què se li fera 'una visita'. La jutjessa ni tan sols va premetre a Santi parlar al judici.
El mateix José Luís Roberto, president d'ESPANYA 2000, president d'ANELA(Asociación Nacional Española de Locales de Alterne [això és, de Puticlubs]) i amo, entre altres empresses, de 'El Cobrador del Frac' o de 'Levantina de Seguridad', li va advertir a l'eixida del jutjat que es tornarien a veure. La visita, segons pareix, ja l'ha fet.
Per favor, còpia aquest text i reenvia el correu. La premsa no se'n farà ressó perquè estes coses no els convé que les sàpiga la gent.
I recorda que, si la violència és el mitjà dels covards, la paraula ho és dels intel·ligents.
Tots som Santi Rosado!
Estem amb tu!
Feu-li una ullada a aquest missatge que m'han enviat des de València, i jutgeu per vosaltres mateixos.
De moment no he trobat quasi mitjans de comunicació que s'hagen fet ressò de la notícia, ho sent. Per això, a més del vincle al diari LEVANTE-EMV, us remet uns enllaços alternatius, per si voleu contrastar o ampliar la informació.
En un país normal, el fet narrat a continuació hauria tingut una difusió amplíssima. Però clar, com, en aquest cas, el polític agredit forma part del nacionalisme valencià, la premsa i els partits nacionalistes espanyols ni tan sols s'han immutat.
Definitivament, el nostre no és un país normal. I qui diga el contrari,que s'ho faça mirar.
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=3670_12_350041__COMARCAS-grupo-ultraderechistas-agrede-portavoz-Bloc-Mislata-plena-noche
http://www.polseguera.com/colaboracion/catala/apallissat_per_feixistes.htm
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/65199/
http://www.bloc.ws/index.php/bloc/extended/resolucio_rosado/
http://blocaires.blocvila-real.info/modules/planet/view.article.php?5917
http://www.valencianisme.com/forums/viewtopic.php?t=958
Sueca (País Valencià), 19 d'octubre del 2007
Joanjo Aguar Matoses
_________________________________________________________________________
AGRESSIÓ ULTRA-ESPANYOLISTA A MISLATA (PAÍS VALENCIÀ)
Santiago Rosado, cap de llista del BLOC Nacionalista Valencià a Mislata,fou apallissat la matinada del dimecres, 26-9-2007, per membres d'ESPANYA 2000 (organització d'extrema dreta espanyolista) a l'eixida del centre autogestionat 'La quimera', al qual hi és associat.
Segons pareix, uns joves d'entre 16 i 18 anys llançaren cudols a la porta del local a les 02:00 hores. En eixe moment, Santi i un company eixiren del local per a veure-li'ls la cara, doncs aquest tipus de comportament s'havia repetit en
eixos joves en més de 10 ocasions i la policia sempre havia expedit com a resposta que, si no els identificaven, ells no podien fer res.
En el moment d'eixir i seguir-los, separats Santi i el company per a cobrir els dos carrers, els xics es posaren a insultar de lluny a Santi amb crits de 'piojoso' i de 'rojo', sent, al seu temps, respostos per Santi, que els qualificà de 'fatxes'. En aquest moment, quatre homes eixiren d'un costat i, bramant 'Nosotros somos fatxas' i '¡Arriba España!', colpejaren a Santi, malparant-li l'ull dret, desgarrant-li part de l'orella dreta i propinant-li diverses patades a terra abans que ell poguera fugir.
Després de passar per l'hospital amb tal que li posaren punts i li curaren la resta de ferides, Santi anà a denunciar el fet a la policia, resultant-li impossible fer-ho en valencià perquè, segons els agents, cap d'ells l'entenia, raó per la qual l'agredit mateix redactà la denúncia sense col·laboració de la policia i la presentà en la seua llengua, lamentant també el fet de que se li negara el dret constitucional d'emprar-la.
Tot això succeïx poques setmanes després que la jutgessa de Mislata absolguera ESPANYA 2000 per haver penjat als fòrums de la seua pàgina web les dades de Santiago, instant a què se li fera 'una visita'. La jutjessa ni tan sols va premetre a Santi parlar al judici.
El mateix José Luís Roberto, president d'ESPANYA 2000, president d'ANELA(Asociación Nacional Española de Locales de Alterne [això és, de Puticlubs]) i amo, entre altres empresses, de 'El Cobrador del Frac' o de 'Levantina de Seguridad', li va advertir a l'eixida del jutjat que es tornarien a veure. La visita, segons pareix, ja l'ha fet.
Per favor, còpia aquest text i reenvia el correu. La premsa no se'n farà ressó perquè estes coses no els convé que les sàpiga la gent.
I recorda que, si la violència és el mitjà dels covards, la paraula ho és dels intel·ligents.
Tots som Santi Rosado!
Estem amb tu!
05 abril 2009
Obama i Zapatero obren un nou cicle en les relacions entre Espanya i EUA
http://es.noticias.yahoo.com/12/20090405/tts-obama-y-zapatero-abren-un-nuevo-cicl-3c8ed92.html
Aquest diumenge, Zapatero va subratllar "l'actitud del president nord-americà (...) una actitud de proximitat, de bon tarannà", que "s' agraeix de manera especial venint de la primera potència del món", va dir posteriorment, en una conferència de premsa al final del dia a Istanbul.
En aquesta nova etapa, el govern socialista de Zapatero vol "col laborar amb el president Obama per un ordre mundial de pau, per un ordre mundial més just en la lluita contra la pobresa i per donar a les futures generacions un temps millor", va precisar el president del govern espanyol.
Zapatero va insistir especialment en el "abast històric" de les idees que defensa Obama, l' "elecció i els seus primers passos com a President estan carregats d'esperança, carregats de futur".
"Tenen tal abast històric les idees que representa (...) que sóc dels que se situen en la reflexió de no tant què pot fer Barack Obama o com ens pot donar suport, sinó com podem donar suport a Barack Obama per tal que aquestes idees en l'ordre internacional puguin arribar a bon port ", va explicar.
Per la seva banda, Obama, a més de considerar ja com un "amic" Zapatero, el va elogiar subratllant que "no només entén clarament l'extraordinària influència d'Espanya en el món, sinó que també es pren aquestes responsabilitats molt seriosament".
"Crec que anem a poder establir el que ja és una relació forta entre els dos països" i "podem fer que siguin encara més forts", va desitjar Obama, que va donar la benvinguda a les "oportunitats de cooperar en tota una sèrie de temes en els propers anys ".
Obama i Zapatero tenien ahir a llur agenda la crisi econòmica, Afganistan, Llatinoamèrica, les energies renovables --Obama ha citat en vàries ocasions Espanya com a líder del sector--, el conflicte israelo-palestí i la lluita contra la pobresa, segons fonts governamentals.
Comentava en una entrada anterior del meu bloc que l'Obama em semblava un personatge en certa manera prometedor -tot i que no tant com mig món creia-, però que caldria anar veient la seva evolució per saber si estaria a l'alçada de les expectatives.
Doncs bé, les paraules d'avui de Zapatero ho han deixat tot ben clar: ambdós presidents estan disposats a seguir lluitant, igual que Bush, Aznar i que tots els que puguin haver hagut i que hi haurà, pel "nou ordre mundial" que ens anunciava Daniel Estulin al seu llibre el club Bilderberg.
L'única diferència entre Aznar i Zapatero és que aquest és molt més intel·ligent i subtil, i sap nedar guardant la roba, no com Aznar que anava més "a sac" i era molt més descarat. Zapatero, tot i la seva eloqüència -emparada per la ignorància de la majoria de gent que l'escoltava en referència al rerafons de les seves paraules-, juga a "escoltar el poble", però en el fons segueix les mateixes directrius: Un nou ordre mundial dominat per una oligarquia internacional de poderosos que anul·la qualsevol rastre de democràcia.
Una altra frase eloqüent de Zapatero és: "sóc dels que se situen en la reflexió de no tant què pot fer Barack Obama o com ens pot donar suport, sinó com podem donar suport a Barack Obama per tal que aquestes idees en l'ordre internacional puguin arribar a bon port "; frase calcada d'aquella que deia "no preguntis què pot fer Amèrica per tu, sinó què pots fer tu per Amèrica".
En fi, que probablement experimentarem millores en tema d'energia, de pau, de lluita contra la pobresa... però a quin preu? Al preu d'ésser esclaus del nou ordre, un ramat de bens marcats amb un codi identificatiu al servei dels poders econòmics i polítics, sense cap llibertat de decidir ni d'actuar.
http://es.noticias.yahoo.com/12/20090405/tts-obama-y-zapatero-abren-un-nuevo-cicl-3c8ed92.html
La primera reunió en cinc anys entre els mandataris d'Estats Units i Espanya, ahir a Praga, marca "un nou temps en les relacions" bilaterals, definí l'espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, a qui el president Barack Obama ja considera un "amic".
"Aquest és un moment de nous temps en les relacions entre Estats Units i Espanya", declarà Zapatero en una breu compareixença d'ambdós davant la prensa abans de començar la reunió.
Les relacions entre Zapatero i l'expresident estatunidenc George W. Bush mai fóren bones degut a la decisió del mandatari espanyol, al moment d'assumir el seu càrrec, l'abril del 2004, de treure les tropes enviades a Irak pel seu antecessor, el conservador Josep Maria Aznar, qui sí mantenía una excel·lent relació amb el seu homòleg nordamericà.
Fonts governamentals espanyoles ho expliquen com un problema de relacions personals i de desacord en matèria de política exterior.Aquest diumenge, Zapatero va subratllar "l'actitud del president nord-americà (...) una actitud de proximitat, de bon tarannà", que "s' agraeix de manera especial venint de la primera potència del món", va dir posteriorment, en una conferència de premsa al final del dia a Istanbul.
En aquesta nova etapa, el govern socialista de Zapatero vol "col laborar amb el president Obama per un ordre mundial de pau, per un ordre mundial més just en la lluita contra la pobresa i per donar a les futures generacions un temps millor", va precisar el president del govern espanyol.
Zapatero va insistir especialment en el "abast històric" de les idees que defensa Obama, l' "elecció i els seus primers passos com a President estan carregats d'esperança, carregats de futur".
"Tenen tal abast històric les idees que representa (...) que sóc dels que se situen en la reflexió de no tant què pot fer Barack Obama o com ens pot donar suport, sinó com podem donar suport a Barack Obama per tal que aquestes idees en l'ordre internacional puguin arribar a bon port ", va explicar.
Per la seva banda, Obama, a més de considerar ja com un "amic" Zapatero, el va elogiar subratllant que "no només entén clarament l'extraordinària influència d'Espanya en el món, sinó que també es pren aquestes responsabilitats molt seriosament".
"Crec que anem a poder establir el que ja és una relació forta entre els dos països" i "podem fer que siguin encara més forts", va desitjar Obama, que va donar la benvinguda a les "oportunitats de cooperar en tota una sèrie de temes en els propers anys ".
Obama i Zapatero tenien ahir a llur agenda la crisi econòmica, Afganistan, Llatinoamèrica, les energies renovables --Obama ha citat en vàries ocasions Espanya com a líder del sector--, el conflicte israelo-palestí i la lluita contra la pobresa, segons fonts governamentals.
Comentava en una entrada anterior del meu bloc que l'Obama em semblava un personatge en certa manera prometedor -tot i que no tant com mig món creia-, però que caldria anar veient la seva evolució per saber si estaria a l'alçada de les expectatives.
Doncs bé, les paraules d'avui de Zapatero ho han deixat tot ben clar: ambdós presidents estan disposats a seguir lluitant, igual que Bush, Aznar i que tots els que puguin haver hagut i que hi haurà, pel "nou ordre mundial" que ens anunciava Daniel Estulin al seu llibre el club Bilderberg.
L'única diferència entre Aznar i Zapatero és que aquest és molt més intel·ligent i subtil, i sap nedar guardant la roba, no com Aznar que anava més "a sac" i era molt més descarat. Zapatero, tot i la seva eloqüència -emparada per la ignorància de la majoria de gent que l'escoltava en referència al rerafons de les seves paraules-, juga a "escoltar el poble", però en el fons segueix les mateixes directrius: Un nou ordre mundial dominat per una oligarquia internacional de poderosos que anul·la qualsevol rastre de democràcia.
Una altra frase eloqüent de Zapatero és: "sóc dels que se situen en la reflexió de no tant què pot fer Barack Obama o com ens pot donar suport, sinó com podem donar suport a Barack Obama per tal que aquestes idees en l'ordre internacional puguin arribar a bon port "; frase calcada d'aquella que deia "no preguntis què pot fer Amèrica per tu, sinó què pots fer tu per Amèrica".
En fi, que probablement experimentarem millores en tema d'energia, de pau, de lluita contra la pobresa... però a quin preu? Al preu d'ésser esclaus del nou ordre, un ramat de bens marcats amb un codi identificatiu al servei dels poders econòmics i polítics, sense cap llibertat de decidir ni d'actuar.
24 març 2009
EL FENOMEN DE L'EMIGRACIÓ I L'ORGULL D'UNA SAGA FAMILIAR
Magnífic article de la PATRÍCIA GABANCHO al diari Avui
Els meus avis van ser emigrants. Arribaren de països diferents cap a la terra de promissió que era l'Argentina quan s'encetava el segle XX. Si he de ser precisa, l'àvia italiana ja va néixer a Buenos Aires, de família immigrada (els seus pares eren de Roma) i l'àvia irlandesa va arribar-hi de petita, després d'una travessia en vaixell autènticament èpica, durant la qual va morir la part feble de la família, tres criatures. Dels avis, l'un, suís, va acabar tenint una empresa molt pròspera i l'altre, basc, no va sortir mai d'una relativa pobresa, tanmateix digna. Aquest últim era analfabet: a penes adolescent, la família el va pujar al barco i ja t'apanyaràs. No li van donar ni una adreça. Ja de gran, era de tracte sec, molt aspre; un home violent, primitiu. Espanya era això: fa quatre dies encara, la major part de la població rural era analfabeta, la que estava preparant la maleta de cartró per fer el camí cap al nord, fos Alemanya, Catalunya, Madrid o aquell País Basc que havia expulsat el meu avi.
HI HA, EN MI, UN PETIT ORGULL POSAT EN aquesta saga familiar, malgrat que és força habitual a Buenos Aires. Em representa un substràtum interessant. I haurien d'estar orgullosos els qui comparteixen aquesta aventura, tot i que sóc conscient que una emigració sempre és començar de zero, i implica necessitat i precarietat. Alguna vegada he explicat al meu fill el coixí social que fan els amics de joventut, que són la teva generació i que avancen a mesura que ho fas tu. Podríem fer broma amb els sonors pupitres d'Aznar o amb els financers amics de Zapatero, però no és això: es tracta d'un confort social que l'immigrant llença per la borda. Quan un emigrant se'n surt, una part del mèrit és de la terra que el rep, però un altre tros, i ben gros, és d'ell mateix: de la intel·ligència amb què gestiona les oportunitats, i també les gratituds.
DIC AIXÒ PERQUÈ EM SORPRÈN LA IRRITACIÓ que provoca als espanyols que es relacioni la presència (social) del castellà a Catalunya amb paràmetres socio-culturals més aviat precaris. Els posa a mil. Darrera hi ha la pretensió de fer creure que el castellà és consubstancial a Catalunya, com si hagués brollat aquí fa mil anys, però també hi ha la consideració de l'emigració com una mena de vergonya. Però a tot arreu on s'ha fet penetrar una llengua aliena en una societat ha estat per pressió demogràfica, és a dir, per flux migratori -com avui el castellà als Estats Units- o per pressió política colonial. A Catalunya van ser les dues coses alhora. Avui, dècades després, s'ha frustrat la normalització per altres factors, com la nova immigració, el pes dels mitjans de comunicació, el servilisme català o l'escola estovada.
HI HA, EN AQUEST CANVI DE LLENGUA SOCIAL, un altre element també important: l'actitud de la burgesia davant la catàstrofe del 36 i del 39. Hagués estat natural un pacte, tàcit o ideològic, amb el vencedor per tal de mantenir l'estatus, però va ser més profund: van eliminar, de forma profilàctica, qualsevol rastre de catalanitat. La classe dirigent del país va decidir, en un suïcidi identitari, que el catalanisme que ells mateixos havien recolzat des de començament de segle era un error i que calia preservar la descendència de caure en el mateix parany. És clar que el sabien ben sabut, el castellà: la burgesia sempre parla la llengua del poder. I feia temps que s'arrossegava la qüestió del prestigi, però en aquest cas va ser una amputació conscient. I també és cert que, des d'aleshores, ha passat aigua sota el pont i el català ha tornat a ser on era (amb l'excepció dels pijos, que són els fills inútils d'aquesta burgesia).
A VEGADES, PER PROVOCAR, DIC QUE QUAN trobes un castellanoparlant a Catalunya, furgant cap enrera hi ha un immigrant o un franquista. No és cap mal: molta gent ha evolucionat des d'aquí cap a un bilingüisme actiu. El monolingüisme castellà, una o dues generacions després, ja connota ideologia, adscripció o costum, que sempre és escassa flexibilitat i poca apetència cultural. L'ascens cultural costa molt més que el mer ascens social o econòmic, i no és casual que aquest segment social estancat nodreixi el fracàs escolar. Però amb això convivim sense massa friccions, i no serà la política o la llengua qui ho destorbi. Altres coses potser sí.
ÉS INTERESSANT UN ESTUDI, PUBLICAT PER la revista Eines de la Fundació Josep Irla, que retrata el nivell cultural dels votants catalans de cada partit a través del consum d'informació (diaris, internet). Resulta que el gruix dels menys sofisticats corresponen al PP! Potser són espanyols molt espanyols que troben que el PSC catalaneja massa. Al costat d'això, fa poc vaig conèixer un taxista andalús que en castellà es confessava independentista perquè no volia que els seus fills haguessin d'emigrar, com ell ho va fer de jove. No cal dir que el tripijoc del nou finançament ens hi durà de cap.
LA REALITAT ÉS, DONCS, MOLT COMPLEXA, i si la llengua encara funciona com a indicador social és precisament perquè milers i milers de persones han incorporat el català al seu bagatge demostrant que l'ascens social i cultural és possible i desitjable. El sobiranisme és només un pas més, i tampoc cal que ens hi trobem tots.
PATRÍCIA GABANCHO
Magnífic article de la PATRÍCIA GABANCHO al diari Avui
Els meus avis van ser emigrants. Arribaren de països diferents cap a la terra de promissió que era l'Argentina quan s'encetava el segle XX. Si he de ser precisa, l'àvia italiana ja va néixer a Buenos Aires, de família immigrada (els seus pares eren de Roma) i l'àvia irlandesa va arribar-hi de petita, després d'una travessia en vaixell autènticament èpica, durant la qual va morir la part feble de la família, tres criatures. Dels avis, l'un, suís, va acabar tenint una empresa molt pròspera i l'altre, basc, no va sortir mai d'una relativa pobresa, tanmateix digna. Aquest últim era analfabet: a penes adolescent, la família el va pujar al barco i ja t'apanyaràs. No li van donar ni una adreça. Ja de gran, era de tracte sec, molt aspre; un home violent, primitiu. Espanya era això: fa quatre dies encara, la major part de la població rural era analfabeta, la que estava preparant la maleta de cartró per fer el camí cap al nord, fos Alemanya, Catalunya, Madrid o aquell País Basc que havia expulsat el meu avi.
HI HA, EN MI, UN PETIT ORGULL POSAT EN aquesta saga familiar, malgrat que és força habitual a Buenos Aires. Em representa un substràtum interessant. I haurien d'estar orgullosos els qui comparteixen aquesta aventura, tot i que sóc conscient que una emigració sempre és començar de zero, i implica necessitat i precarietat. Alguna vegada he explicat al meu fill el coixí social que fan els amics de joventut, que són la teva generació i que avancen a mesura que ho fas tu. Podríem fer broma amb els sonors pupitres d'Aznar o amb els financers amics de Zapatero, però no és això: es tracta d'un confort social que l'immigrant llença per la borda. Quan un emigrant se'n surt, una part del mèrit és de la terra que el rep, però un altre tros, i ben gros, és d'ell mateix: de la intel·ligència amb què gestiona les oportunitats, i també les gratituds.
DIC AIXÒ PERQUÈ EM SORPRÈN LA IRRITACIÓ que provoca als espanyols que es relacioni la presència (social) del castellà a Catalunya amb paràmetres socio-culturals més aviat precaris. Els posa a mil. Darrera hi ha la pretensió de fer creure que el castellà és consubstancial a Catalunya, com si hagués brollat aquí fa mil anys, però també hi ha la consideració de l'emigració com una mena de vergonya. Però a tot arreu on s'ha fet penetrar una llengua aliena en una societat ha estat per pressió demogràfica, és a dir, per flux migratori -com avui el castellà als Estats Units- o per pressió política colonial. A Catalunya van ser les dues coses alhora. Avui, dècades després, s'ha frustrat la normalització per altres factors, com la nova immigració, el pes dels mitjans de comunicació, el servilisme català o l'escola estovada.
HI HA, EN AQUEST CANVI DE LLENGUA SOCIAL, un altre element també important: l'actitud de la burgesia davant la catàstrofe del 36 i del 39. Hagués estat natural un pacte, tàcit o ideològic, amb el vencedor per tal de mantenir l'estatus, però va ser més profund: van eliminar, de forma profilàctica, qualsevol rastre de catalanitat. La classe dirigent del país va decidir, en un suïcidi identitari, que el catalanisme que ells mateixos havien recolzat des de començament de segle era un error i que calia preservar la descendència de caure en el mateix parany. És clar que el sabien ben sabut, el castellà: la burgesia sempre parla la llengua del poder. I feia temps que s'arrossegava la qüestió del prestigi, però en aquest cas va ser una amputació conscient. I també és cert que, des d'aleshores, ha passat aigua sota el pont i el català ha tornat a ser on era (amb l'excepció dels pijos, que són els fills inútils d'aquesta burgesia).
A VEGADES, PER PROVOCAR, DIC QUE QUAN trobes un castellanoparlant a Catalunya, furgant cap enrera hi ha un immigrant o un franquista. No és cap mal: molta gent ha evolucionat des d'aquí cap a un bilingüisme actiu. El monolingüisme castellà, una o dues generacions després, ja connota ideologia, adscripció o costum, que sempre és escassa flexibilitat i poca apetència cultural. L'ascens cultural costa molt més que el mer ascens social o econòmic, i no és casual que aquest segment social estancat nodreixi el fracàs escolar. Però amb això convivim sense massa friccions, i no serà la política o la llengua qui ho destorbi. Altres coses potser sí.
ÉS INTERESSANT UN ESTUDI, PUBLICAT PER la revista Eines de la Fundació Josep Irla, que retrata el nivell cultural dels votants catalans de cada partit a través del consum d'informació (diaris, internet). Resulta que el gruix dels menys sofisticats corresponen al PP! Potser són espanyols molt espanyols que troben que el PSC catalaneja massa. Al costat d'això, fa poc vaig conèixer un taxista andalús que en castellà es confessava independentista perquè no volia que els seus fills haguessin d'emigrar, com ell ho va fer de jove. No cal dir que el tripijoc del nou finançament ens hi durà de cap.
LA REALITAT ÉS, DONCS, MOLT COMPLEXA, i si la llengua encara funciona com a indicador social és precisament perquè milers i milers de persones han incorporat el català al seu bagatge demostrant que l'ascens social i cultural és possible i desitjable. El sobiranisme és només un pas més, i tampoc cal que ens hi trobem tots.
PATRÍCIA GABANCHO
07 març 2009
Feijóo diu que "s'han acabat les galescolas"
http://es.noticias.yahoo.com/9/20090305/tes-feijoo-dice-que-se-acabaron-las-gale-3388ffc.html
El futur president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, ha assegurat que no vol cap "imposició" lingüística a classe, per la qual cosa diu que "s'han acabat les galescolas" i tornaran les escoles infantils en les que els pares escullin la llengua en la que estudiïn els seus fills.
En una entrevista a la Cadena COPE recollida per Efe, Feijóo va explicar que aquests canvis educatius començaran a produir amb la derogació del decret del gallec que "ha iniciat un conflicte lingüístic a Galícia no conegut" i l'elaboració d'una nova proposta amb tres premisses bàsiques .
En primer lloc, els pares elegiran l'idioma en l'educació infantil de 3 a 6 anys; a més, els alumnes es podran adreçar a classe al professor en qualsevol idioma, igual que fer l'examen en castellà o gallec o estudiar per llibres de text en ambdues llengües, i els pares diran el proper curs en quin idioma volen que estudiïn els seus fills les assignatures troncals.
"Intentarem seguir promocionant l'ús del gallec" però "dins el marc de llibertat lingüística", va subratllar el líder popular, qui va reconèixer que existeix "expectació" per conèixer aquesta proposta del PPdeG sobre la llengua i que no diferirà molt del que va explicar .
En la seva opinió, "és de sentit comú" que els pares escullin la llengua en què han d'estudiar els seus fills i també és "raonable" que sigui l'alumne el que decideixi en quina llengua es comunica amb el professor i fa l'examen.
Al fil d'això va recordar que quan ell estudiava "no era possible parlar gallec a l'escola, només en l'esbarjo" i va afegir que ara començava a ocórrer el mateix en determinats pobles de Galícia "però amb el castellà".
Per això, va subratllar que la discussió s'hauria de centrar en l'anglès tant en la comunitat gallega com a la resta.
Sobre quina llengua utilitzarà quan intervingui en el Parlament, Núñez Feijóo va manifestar que "amb caràcter generalíssim el gallec" i va precisar que tant les resolucions de la Xunta com les notificacions administratives es faran en les dues llengües.
Segons el seu parer, a Galícia "hi ha una pèrdua de l'ús de l'idioma gallec" atribuïble probablement a una "mala política lingüística ia la imposició de l'idioma" per part de l'anterior Executiu.
A veure, anem a pams. Ara resulta que els alumnes han de tenir el dret d'adreçar-se al professorat en l'idioma que vulguin -se'ls atribueix uns drets de decisió que, com a alumnes d'una escola, i com a menors d'edat, no els corresponen, com tampoc han de poder decidir quines assignatures fan o quins professors tenen-. Pobrissons, no fos cas que es molestéssin pel fet d'haver de parlar en gallec...
Ara resulta que l'ensenyament en gallec és una imposició, i en canvi si es fa en castellà o en anglès no ho és.
Ara resulta que es pot promocionar l'ús d'un idioma autòcton tractant-lo com si fos una llengua estrangera -o pitjor, ja que a l'assignatura d'anglès has de parlar en anglès-.
Les últimes asseveracions populistes i bensonants en el sentit de que el senyor Feijóo promocionarà i recolzarà el gallec, no deixen de sonar com els cínics afalacs d'un botxí a la seva víctima.
Ara, que potser té raó el senyor Feijóo amb això de les imposicions. És ben cert que quan no se't permet de fer una cosa, és quan més ve de gust. Per tant potser seria bona idea prohibir l'idioma gallec; d'aquesta manera la gent s'interessaria per aprendre'l.
http://es.noticias.yahoo.com/9/20090305/tes-feijoo-dice-que-se-acabaron-las-gale-3388ffc.html
El futur president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, ha assegurat que no vol cap "imposició" lingüística a classe, per la qual cosa diu que "s'han acabat les galescolas" i tornaran les escoles infantils en les que els pares escullin la llengua en la que estudiïn els seus fills.
En una entrevista a la Cadena COPE recollida per Efe, Feijóo va explicar que aquests canvis educatius començaran a produir amb la derogació del decret del gallec que "ha iniciat un conflicte lingüístic a Galícia no conegut" i l'elaboració d'una nova proposta amb tres premisses bàsiques .
En primer lloc, els pares elegiran l'idioma en l'educació infantil de 3 a 6 anys; a més, els alumnes es podran adreçar a classe al professor en qualsevol idioma, igual que fer l'examen en castellà o gallec o estudiar per llibres de text en ambdues llengües, i els pares diran el proper curs en quin idioma volen que estudiïn els seus fills les assignatures troncals.
"Intentarem seguir promocionant l'ús del gallec" però "dins el marc de llibertat lingüística", va subratllar el líder popular, qui va reconèixer que existeix "expectació" per conèixer aquesta proposta del PPdeG sobre la llengua i que no diferirà molt del que va explicar .
En la seva opinió, "és de sentit comú" que els pares escullin la llengua en què han d'estudiar els seus fills i també és "raonable" que sigui l'alumne el que decideixi en quina llengua es comunica amb el professor i fa l'examen.
Al fil d'això va recordar que quan ell estudiava "no era possible parlar gallec a l'escola, només en l'esbarjo" i va afegir que ara començava a ocórrer el mateix en determinats pobles de Galícia "però amb el castellà".
Per això, va subratllar que la discussió s'hauria de centrar en l'anglès tant en la comunitat gallega com a la resta.
Sobre quina llengua utilitzarà quan intervingui en el Parlament, Núñez Feijóo va manifestar que "amb caràcter generalíssim el gallec" i va precisar que tant les resolucions de la Xunta com les notificacions administratives es faran en les dues llengües.
Segons el seu parer, a Galícia "hi ha una pèrdua de l'ús de l'idioma gallec" atribuïble probablement a una "mala política lingüística ia la imposició de l'idioma" per part de l'anterior Executiu.
A veure, anem a pams. Ara resulta que els alumnes han de tenir el dret d'adreçar-se al professorat en l'idioma que vulguin -se'ls atribueix uns drets de decisió que, com a alumnes d'una escola, i com a menors d'edat, no els corresponen, com tampoc han de poder decidir quines assignatures fan o quins professors tenen-. Pobrissons, no fos cas que es molestéssin pel fet d'haver de parlar en gallec...
Ara resulta que l'ensenyament en gallec és una imposició, i en canvi si es fa en castellà o en anglès no ho és.
Ara resulta que es pot promocionar l'ús d'un idioma autòcton tractant-lo com si fos una llengua estrangera -o pitjor, ja que a l'assignatura d'anglès has de parlar en anglès-.
Les últimes asseveracions populistes i bensonants en el sentit de que el senyor Feijóo promocionarà i recolzarà el gallec, no deixen de sonar com els cínics afalacs d'un botxí a la seva víctima.
Ara, que potser té raó el senyor Feijóo amb això de les imposicions. És ben cert que quan no se't permet de fer una cosa, és quan més ve de gust. Per tant potser seria bona idea prohibir l'idioma gallec; d'aquesta manera la gent s'interessaria per aprendre'l.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
