29 juny 2012

De festa: estrany a la meva pròpia ciutat


L'altre dia vaig sortir de festa amb una amiga llatina, una noia molt simpàtica i divertida. Em va proposar d'anar a ballar a una discoteca llatina de Sabadell, la meva ciutat natal; jo, com que ja fa molt de temps que no surto per Sabadell -des de fa anys els meus amics i jo sortim més per Barcelona-, vaig assentir i vaig deixar-me portar a aquest local del qual jo, en principi, no en tenia coneixement.
No us podeu imaginar quina va ser la meva sorpresa quan vaig descobrir que aquella discoteca de música llatina.... no era ni més ni menys que l'antic Blas Blas! Sí, senyors! Un pub en el que tots els joves de classe mitjana/alta de Sabadell ens reuníem els dissabtes nit. Un local on es trobava tota la joventut del centre de la ciutat, un local on es parlava gairebé en exclusiva en català fa uns deu o quinze anys i on ens coneixíem tots. La imatge d'entrar en aquell local on feia tant de temps que no hi entrava, i veure que la música que ara sonava era només música llatina, i tots els parroquians eren llatins -no hi havia ni una sola persona nativa de la ciutat al local, tots eren llatins, jo era l'únic català-, em va causar un gran impacte. Vaig sentir, a banda d'una gran sorpresa, un desconcert, pel fet de sentir-me com estrany a la meva pròpia ciutat. Aquell local on tots els joves de vint-i-pocs anys del centre de Sabadell anàvem per a ballar i passar una bona estona tot descobrint els grans nous èxits del pop britànic (REM, The Corrs, apart de clàssics més antics com The Cure, Police, etc), s'ha convertit en un local per a immigrants llatins on poden escoltar i ballar la seva música sense la presència de cap persona autòctona. Evidentment aquesta reflexió meva corre el perill d'ésser titllada de racista, xenòfoba, tancada segons l'òptica globalitzada predominant, etc etc... però res més lluny de la realitat, ja que jo puc presumir de tenir amics llatinoamericans i de fruir de la seva música i de la seva cultura sense cap recança. No obstant, com a ciutadà que també sóc del món, i de la meva terra, crec que tinc tot el dret a manifestar la meva opinió i la meva preocupació, tal i com ho faria qualsevol persona de qualsevol racó del món -per exemple les tribus indígenes de l'Amazònia-, tot veient que aquell món on sempre havien viscut des de petits està desapareixent degut a la pressió forània. En aquest cas, l'única diferència entre un indi de l'Amazònia i un català és que el primer veu el seu món assetjat per una pressió militar, i el segon per una pressió demogràfica pacífica. Però el resultat no deixa de ser el mateix: Una persona que, de sobte, veu com el món que coneixia, els seus referents socials, musicals, geogràfics, etc. s'ensorren davant dels seus ulls sense poder-hi fer res, i el que és més greu: sense poder ni queixar-se públicament, sota pena d'ésser titllat de xenòfob.

Amb tot els respecte per a altres cultures i procedències -crec que les meves amistats d'arreu del món m'avalen per a no ésser qualificat d'intolerant-, sento que els catalans cada cop ens trobem amb el  nostre món més minvat i més reduït, i tinc la impressió que acabarem sent un fenòmen del passat i totalment residual, i parlant el nostre idioma i recordant els nostres referents quan siguem vellets en les tertúlies de la residència d'avis en la qual acabem destinats.
A les persones d'altres procedències que no puguin entendre tot això que explico, les convido simplement a imaginar que tot això passés a la seva ciutat natal; que per exemple una d'aquestes persones peruanes, dominicanes, etc. que tant gaudeixen de la música del seu país dins del nostre -i ni tant sols els sembla estrany perquè ells creuen, amb tota la raó del món, que aquí no tenim música pròpia, ja que nosaltres mateixos no fem res per a promocionar-la ni defensar-la -, imaginanin que la seva ciutat natal -Santo domingo, Lima, Quito, la que sigui-, fos envaïda pacíficament per milions d'immigrants catalans, i que les discoteques on han anat tota la vida, a partir d'ara només fossin freqüentades per catalans i només hi sonés rock català. Us ben asseguro que la meva preocupació seria per ells ben entesa i compartida. I suposo que comprendran per què la gent de Sabadell de tota la vida ha deixat d'anar a aquests llocs, de la mateixa manera que un habitant de Sao Paulo deixaria d'anar a la discoteca on ha anat tota la vida si veu que a partir d'ara només hi sona pop bielorús i només hi van immigrants bielorussos.

19 agost 2011

ELS PERILLS DEL IOGUR


Iogur griego: ¿Qué efectos secundarios puede tener su ingesta? Detrás del sensual y bucólico anuncio, se esconde un peligroso producto.


Iogur griego: el iogurazo from xavitenor on Vimeo.



06 juny 2011

(E-mail reenviat)
SENSE NOTÍCIES D'ISLÀNDIA

 
Si algú creu que no hi ha censura en l'actualitat, que em digui com és que s'ha sabut tot el que passa a Tunísia, Egipte, Líbia, etc. i per què els diaris no han dit res sobre el que ha passat a Islàndia?


A Islàndia, el poble ha fet dimitir a un govern al complet, es van nacionalitzar els principals bancs, es va decidir no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda a causa de la seva mala política financera i s'acaba de crear una assemblea popular per reescriure la seva constitució.


I tot això de forma pacífica. Tota una revolució contra els poders fàctics que ens han conduït fins a la crisi actual.


Heus aquí les raons del perquè no s'han donat a conèixer aquests fets durant dos anys.




 
Què passaria si la resta de ciutadans europeus prenguessin exemple?



Aquesta és, breument, la història dels fets:

 
2008Es nacionalitza el principal banc del país. La moneda es desploma, la borsa suspèn la seva activitat. El país està en fallida.


2009Les protestes ciutadanes davant del parlament aconsegueixen que es convoquin eleccions anticipades i provoquen la dimissió del Primer Ministre i de tot el seu govern en bloc. Continua la pèssima situació econòmica del país.


Mitjançant una llei es proposa la devolució del deute a Gran Bretanya i Holanda mitjançant el pagament de 3.500 milions d'euros, suma que pagaran totes les famílies islandeses mensualment durant els propers 15 anys al 5,5% d'interès.


2010La gent torna a sortir al carrer i demana sotmetre la llei a referèndum.


El gener de 2010 el president es nega a ratificar i anuncia que hi haurà consulta popular.Al març es celebra el referèndum i el NO al pagament del deute arrasa amb un 93% dels vots.A tot això, el govern ha iniciat una investigació per dirimir jurídicament les responsabilitats de la crisi. Comencen les detencions de diversos banquers i alts executius. La Interpol dicta una ordre, i tots els banquers implicats abandonen el país.


En aquest context de crisi, es tria una assemblea per redactar una nova constitució que reculli les lliçons apreses de la crisi i que substitueixi l'actual, una còpia de la constitució danesa.Per a això, es recorre directament al poble sobirà. Es trien 25 ciutadans sense filiació política dels 522 que s'han presentat a les candidatures, per a això només era necessari ser major d'edat i tenir el suport de 30 persones.


L'assemblea constitucional començarà el seu treball al febrer de 2011 i presentarà un projecte de carta magna a partir de les recomanacions consensuades en diferents assemblees que se celebraran per tot el país.


Haurà de ser aprovada per l'actual Parlament i pel qual es constitueixi després de les pròximes eleccions legislatives.


Aquesta és la breu història de la Revolució Islandesa: dimissió de tot un govern en bloc, nacionalització de la banca, referèndum perquè el poble decideixi sobre les decisions econòmiques transcendentals, empresonament de responsables de la crisi i reescriptura de la constitució pels ciutadans.


Se'ns ha parlat d'això en els mitjans de comunicació europeus?


S'ha comentat en les tertúlies polítiques radiofòniques?


S'han vist imatges dels fets per la TV?


El poble islandès ha sabut donar una lliçó a tot Europa, plantant cara al sistema i donant una lliçó de democràcia a la resta del món.


Si us plau, distribuir-lo a tots els vostres contactes. Que se sàpiga!
(E-mail reenviat)


AEROPUERTO CIUDAD REAL (CON FOTOS)


Lo cierto es que acojona lo rodeados de sinvergüenzas que estamos.


Estas cosas sólo se publican en los diarios extranjeros. Aquí parece que no pasará nada…


Ayer “Le monde” dedicaba la totalidad de la página 3 a un reportaje demoledor, sobre el aeropuerto de Ciudad Real. Se trata de un equipamiento de última generación con una de las pistas más largas de Europa ( 4 kilómetros ) capaz de permitir el aterrizaje de un Airbus A380, el avión comercial más grande del mundo.






Las instalaciones están dimensionadas para acoger un volumen de dos millones y medio de pasajeros al año. Para gestionarlo hay 91 trabajadores directos más unos 200 de diversas empresas concesionarias.






Hoy un silencio sepulcral reina en la inmensa nave de salidas -escribe el reportero del diario parisiense- El caso es que el aeropuerto de Ciudad Real nada más que tiene tres vuelos semanales, que gestiona Ryanair gracias a una subvención pública.






La cafetería prácticamente solo sirve para servir el almuerzo a los mismos trabajadores que lunes, miércoles, jueves y sábados son las únicas personas que dan vueltas por los pasillos en todo el día.






Una obra de esta magnitud ha necesitado invertir de entrada 500 millones de euros. Buena parte de ellos los va a poner Caja Castilla La Mancha, que ha sido intervenida por el Banco de España que la ha avalado con 9.000 millones de euros de dinero público.





Ahora la Junta de Castilla-La Mancha ha inyectado al aeropuerto 140 millones más, que irán a compensar las pérdidas enormes y constantes. Ciudad Real tiene 75.000 habitantes, cifra que ni siquiera le permite tener la consideración de ciudad, por lo que es considerada pueblo con su dignidad, por supuesto, pero con volumen ciudadano insuficiente a todas luces para tener un aeropuerto de esta envergadura, ni tiene ciudades cerca de ella que justifiquen la necesidad de un Aeropuerto, ni de esa talla, ni de ninguna otra. Dispone de estación de TGV y aeropuerto internacional. EUROPA YA NO QUIERE PAGAR MÁS. 





¿Quién TUVO INTERESES EN ESTE PROYECTO QUE NO BENEFICIA A NADIE?. 
La contestación es clara: el beneficio estuvo en su construcción, averigüemos quiénes la promocionaron y conoceremos quiénes se beneficiaron de ella y tendremos las razones de su SINRAZÓN.
 (entre ellos el Presidente de Castilla-La Mancha: Barreda y sus secuaces, así como el Constructor Díaz de Mera, íntimo amigo de Barreda y presidente equipo de Balonmano campeón de Europa Renovalia-CiudadReal, pero ¡cómo un equipo de balonmano de una ciudad tan pequeña va a ser durante tantos años campeón de Europa y España si no es con dinero público!…) 
Lo único claro en todo esto es que el español sigue pasando calamidades, mientras los políticos se lucran en sus cargos.






Pasa este correo, al menos por una vez el reenvío servirá para que el pueblo conozca las barbaridades que sus políticos hacen con el dinero del contribuyente.

01 juny 2011

SPAIN'S SECRET CONFLICT



Documentary about the Catalan conflict in Spain.


25 maig 2011

DE MAL EN PITJOR


El diumenge 22 de maig, la majoria de catalans vem anar a dormir amb un mal gust de boca davant el triomf incontestable del PP a les eleccions municipals. Va ser un dia tràgic pels catalans i per la gent amb ideals i amb un mínim d'intel·ligència, és a dir, per la gent que sap que el PP no és la solució a la crisi i que en Zapatero no en fou la causa.

El més trist de tot és que mentre una de les dues Espanyes s'estava manifestant contra el sistema, contra el capitalisme, els polítics, etc., l'altra Espanya, la casposa, la inculta, la submissa, la conservadora, la caciquista, va tenir la veu i el vot. La primera va optar per abstenir-se o bé votar en nul. I ja se sap què passa: davant d'una acció tan poc intel·ligent, els que sí van exercir el seu dret van opinar per tots. El gran mal d'Espanya -o un dels seus grans mals- és que tota la gent descontenta amb la política -majoritàriament d'esquerres- no vota, quan el que haurien de fer és votar per partits nous o petits que els poguessin representar millor, com el CUP, el PACMA, o tants d'altres.


Evidentment, tota la gent que va anar a votar el PP a Espanya i Catalunya va ser perquè creien que aquest partit els treuria de la crisi. Sembla mentida com la gent pot arribar-se a creure mentides com que en Zapatero té la culpa de la crisi, quan la culpa és precisament del sistema capitalista, dels bancs, de les dretes, o sia, dels sectors als qui el PP afavorirà més. I a la gent no se li acut altra cosa per combatre la crisi que votar dretes, quan precisament ara més que mai el que cal votar són les esquerres, o sia polítiques que combatin el capital i que es posin del costat dels ciutadans, que apostin per accions socials, ajudes als qui més ho necessiten. Com diu Chomsky, una de les tècniques de manipulació de les masses consisteix a crear una crisi i després oferir retallades com a solució (llegiu-ho aquí, punt 2).

Menció especial mereix el cas Camps: els ciutadans valencians han avalat un partit descaradament corrupte, que interromp les emissions de TV3 i que diu bajanades sense cap base científica com que el valencià és un idioma diferent del català. Davant una cosa així, només em ve de gust dir una cosa, ja em perdonareu: "valencians", aquí us quedeu. Jo ja llenço la tovallola amb vosaltres. Que us donin pel sac. Al botavant (evidentment excloc els valencians de veritat, els sense cometes).

El dia que els ciutadans comencem a despertar i a unir-nos, les coses canviaran. Mentrestant, tot seguirà igual. Per sort avui dia ja comença poc a poc a haver-hi un canvi, gràcies a Internet, que s'ha convertit en l'eina de la veritable informació i el mitjà de cohesió i comunicació popular.
.