xavitenor

2011-08-19T07:15:00.000-07:00

ELS PERILLS DEL IOGUR

Iogur griego: ¿Qué efectos secundarios puede tener su ingesta? Detrás del sensual y bucólico anuncio, se esconde un peligroso producto.

Iogur griego: el iogurazo from xavitenor on Vimeo.

2011-06-29T05:32:00.001-07:00

ARMES DE SEDUCCIÓ MASSIVA

2011-06-06T07:15:00.000-07:00

(E-mail reenviat)
SENSE NOTÍCIES D'ISLÀNDIA

Si algú creu que no hi ha censura en l'actualitat, que em digui com és que s'ha sabut tot el que passa a Tunísia, Egipte, Líbia, etc. i per què els diaris no han dit res sobre el que ha passat a Islàndia?

A Islàndia, el poble ha fet dimitir a un govern al complet, es van nacionalitzar els principals bancs, es va decidir no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda a causa de la seva mala política financera i s'acaba de crear una assemblea popular per reescriure la seva constitució.

I tot això de forma pacífica. Tota una revolució contra els poders fàctics que ens han conduït fins a la crisi actual.

Heus aquí les raons del perquè no s'han donat a conèixer aquests fets durant dos anys.

Què passaria si la resta de ciutadans europeus prenguessin exemple?

Aquesta és, breument, la història dels fets:

2008. Es nacionalitza el principal banc del país. La moneda es desploma, la borsa suspèn la seva activitat. El país està en fallida.

2009. Les protestes ciutadanes davant del parlament aconsegueixen que es convoquin eleccions anticipades i provoquen la dimissió del Primer Ministre i de tot el seu govern en bloc. Continua la pèssima situació econòmica del país.

Mitjançant una llei es proposa la devolució del deute a Gran Bretanya i Holanda mitjançant el pagament de 3.500 milions d'euros, suma que pagaran totes les famílies islandeses mensualment durant els propers 15 anys al 5,5% d'interès.

2010. La gent torna a sortir al carrer i demana sotmetre la llei a referèndum.

El gener de 2010 el president es nega a ratificar i anuncia que hi haurà consulta popular.Al març es celebra el referèndum i el NO al pagament del deute arrasa amb un 93% dels vots.A tot això, el govern ha iniciat una investigació per dirimir jurídicament les responsabilitats de la crisi. Comencen les detencions de diversos banquers i alts executius. La Interpol dicta una ordre, i tots els banquers implicats abandonen el país.

En aquest context de crisi, es tria una assemblea per redactar una nova constitució que reculli les lliçons apreses de la crisi i que substitueixi l'actual, una còpia de la constitució danesa.Per a això, es recorre directament al poble sobirà. Es trien 25 ciutadans sense filiació política dels 522 que s'han presentat a les candidatures, per a això només era necessari ser major d'edat i tenir el suport de 30 persones.

L'assemblea constitucional començarà el seu treball al febrer de 2011 i presentarà un projecte de carta magna a partir de les recomanacions consensuades en diferents assemblees que se celebraran per tot el país.

Haurà de ser aprovada per l'actual Parlament i pel qual es constitueixi després de les pròximes eleccions legislatives.

Aquesta és la breu història de la Revolució Islandesa: dimissió de tot un govern en bloc, nacionalització de la banca, referèndum perquè el poble decideixi sobre les decisions econòmiques transcendentals, empresonament de responsables de la crisi i reescriptura de la constitució pels ciutadans.

Se'ns ha parlat d'això en els mitjans de comunicació europeus?

S'ha comentat en les tertúlies polítiques radiofòniques?

S'han vist imatges dels fets per la TV?

El poble islandès ha sabut donar una lliçó a tot Europa, plantant cara al sistema i donant una lliçó de democràcia a la resta del món.

Si us plau, distribuir-lo a tots els vostres contactes. Que se sàpiga!

2011-06-06T07:01:00.000-07:00

(E-mail reenviat)

AEROPUERTO CIUDAD REAL (CON FOTOS)

Lo cierto es que acojona lo rodeados de sinvergüenzas que estamos.

Estas cosas sólo se publican en los diarios extranjeros. Aquí parece que no pasará nada…

Ayer “Le monde” dedicaba la totalidad de la página 3 a un reportaje demoledor, sobre el aeropuerto de Ciudad Real. Se trata de un equipamiento de última generación con una de las pistas más largas de Europa ( 4 kilómetros ) capaz de permitir el aterrizaje de un Airbus A380, el avión comercial más grande del mundo.

Las instalaciones están dimensionadas para acoger un volumen de dos millones y medio de pasajeros al año. Para gestionarlo hay 91 trabajadores directos más unos 200 de diversas empresas concesionarias.

Hoy un silencio sepulcral reina en la inmensa nave de salidas -escribe el reportero del diario parisiense- El caso es que el aeropuerto de Ciudad Real nada más que tiene tres vuelos semanales, que gestiona Ryanair gracias a una subvención pública.

La cafetería prácticamente solo sirve para servir el almuerzo a los mismos trabajadores que lunes, miércoles, jueves y sábados son las únicas personas que dan vueltas por los pasillos en todo el día.

Una obra de esta magnitud ha necesitado invertir de entrada 500 millones de euros. Buena parte de ellos los va a poner Caja Castilla La Mancha, que ha sido intervenida por el Banco de España que la ha avalado con 9.000 millones de euros de dinero público.

Ahora la Junta de Castilla-La Mancha ha inyectado al aeropuerto 140 millones más, que irán a compensar las pérdidas enormes y constantes. Ciudad Real tiene 75.000 habitantes, cifra que ni siquiera le permite tener la consideración de ciudad, por lo que es considerada pueblo con su dignidad, por supuesto, pero con volumen ciudadano insuficiente a todas luces para tener un aeropuerto de esta envergadura, ni tiene ciudades cerca de ella que justifiquen la necesidad de un Aeropuerto, ni de esa talla, ni de ninguna otra. Dispone de estación de TGV y aeropuerto internacional. EUROPA YA NO QUIERE PAGAR MÁS.

¿Quién TUVO INTERESES EN ESTE PROYECTO QUE NO BENEFICIA A NADIE?.
La contestación es clara: el beneficio estuvo en su construcción, averigüemos quiénes la promocionaron y conoceremos quiénes se beneficiaron de ella y tendremos las razones de su SINRAZÓN. (entre ellos el Presidente de Castilla-La Mancha: Barreda y sus secuaces, así como el Constructor Díaz de Mera, íntimo amigo de Barreda y presidente equipo de Balonmano campeón de Europa Renovalia-CiudadReal, pero ¡cómo un equipo de balonmano de una ciudad tan pequeña va a ser durante tantos años campeón de Europa y España si no es con dinero público!…)
Lo único claro en todo esto es que el español sigue pasando calamidades, mientras los políticos se lucran en sus cargos.

Pasa este correo, al menos por una vez el reenvío servirá para que el pueblo conozca las barbaridades que sus políticos hacen con el dinero del contribuyente.

2011-06-01T07:15:00.000-07:00

SPAIN'S SECRET CONFLICT

Documentary about the Catalan conflict in Spain.

2011-05-26T16:55:00.000-07:00

DE LA BOMBOLLA IMMOBILIÀRIA A LA CRISI

2011-05-25T03:49:00.000-07:00

DE MAL EN PITJOR

El diumenge 22 de maig, la majoria de catalans vem anar a dormir amb un mal gust de boca davant el triomf incontestable del PP a les eleccions municipals. Va ser un dia tràgic pels catalans i per la gent amb ideals i amb un mínim d'intel·ligència, és a dir, per la gent que sap que el PP no és la solució a la crisi i que en Zapatero no en fou la causa.

El més trist de tot és que mentre una de les dues Espanyes s'estava manifestant contra el sistema, contra el capitalisme, els polítics, etc., l'altra Espanya, la casposa, la inculta, la submissa, la conservadora, la caciquista, va tenir la veu i el vot. La primera va optar per abstenir-se o bé votar en nul. I ja se sap què passa: davant d'una acció tan poc intel·ligent, els que sí van exercir el seu dret van opinar per tots. El gran mal d'Espanya -o un dels seus grans mals- és que tota la gent descontenta amb la política -majoritàriament d'esquerres- no vota, quan el que haurien de fer és votar per partits nous o petits que els poguessin representar millor, com el CUP, el PACMA, o tants d'altres.

Evidentment, tota la gent que va anar a votar el PP a Espanya i Catalunya va ser perquè creien que aquest partit els treuria de la crisi. Sembla mentida com la gent pot arribar-se a creure mentides com que en Zapatero té la culpa de la crisi, quan la culpa és precisament del sistema capitalista, dels bancs, de les dretes, o sia, dels sectors als qui el PP afavorirà més. I a la gent no se li acut altra cosa per combatre la crisi que votar dretes, quan precisament ara més que mai el que cal votar són les esquerres, o sia polítiques que combatin el capital i que es posin del costat dels ciutadans, que apostin per accions socials, ajudes als qui més ho necessiten. Com diu Chomsky, una de les tècniques de manipulació de les masses consisteix a crear una crisi i després oferir retallades com a solució (llegiu-ho aquí, punt 2).

Menció especial mereix el cas Camps: els ciutadans valencians han avalat un partit descaradament corrupte, que interromp les emissions de TV3 i que diu bajanades sense cap base científica com que el valencià és un idioma diferent del català. Davant una cosa així, només em ve de gust dir una cosa, ja em perdonareu: "valencians", aquí us quedeu. Jo ja llenço la tovallola amb vosaltres. Que us donin pel sac. Al botavant (evidentment excloc els valencians de veritat, els sense cometes).

El dia que els ciutadans comencem a despertar i a unir-nos, les coses canviaran. Mentrestant, tot seguirà igual. Per sort avui dia ja comença poc a poc a haver-hi un canvi, gràcies a Internet, que s'ha convertit en l'eina de la veritable informació i el mitjà de cohesió i comunicació popular.
.

2011-02-25T07:38:00.000-08:00

Saps dir-ho en català?

Àstrid Bierge

No hi ha res que m'interessi més que les paraules. És com una malaltia.

Sóc incapaç de llegir un llibre i no anotar les paraules que no conec per després buscar-les al diccionari i apuntar-ne la definició, i si les deixo passar, tinc una gran sensació de pèrdua, com si fiqués diners dins d'una butxaca foradada. De moment el rècord se l'emporta Difunts sota els ametllers en flor, d'en Porcel, que em va fer treballar com una negra.

Cada cop que m'atreveixo a obrir les Petites Proses Blanques de Salvador Espriu, ho deixo córrer a la segona línia perquè veig que em tornaria boja. Ara que vaig curta de temps tinc acumulades unes 500 paraules, però el fet de tenir-les escrites, localitzades, a punt per ser desvetllades, em tranquil·litza.

A part de les paraules boniques o estranyes, m'interessa molt saber com es diuen en català moltes paraules que només sabem dir en castellà. N'hi ha per donar i per vendre! A la bossa sempre porto paperots amb castellanismes anotats que m'assalten mentre estic al tren o pel carrer.

Fa uns dies, la pregunta 'com coi es deu dir això en català?' em va envestir a mitja dutxa, i vaig sortir tota xopa i amb el cap ensabonat per anotar-la i no oblidar-me'n. Era la paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinas tirador . Tots coneixem la paraula habladuríes i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar , i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui . I res d' entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada. Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota . El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental . O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar , fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant .

Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu ( martingala o tripijoc), txulu (fatxenda), txivatu (delator, espieta, porta-platets o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi ), i la nostra preferida: el buenu (bé). Aquesta la diu tot Cristu. Jo també, eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord , desori, poca-soltada o desentendre's . I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets o al carrussel.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada. No és que vulgui fer-me la setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo / tornada, atiborrarse / ataconar-se, de carrerilla / de cor o de memòria, estar en un aprieto /trobar-se en un destret, i tenir patxorra / no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya .

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.

Un cop, amb la Sílvia, vam arribar a aquesta definició: 'Tenint en compte el que hi ha, és bastant'. Tenint en compte que ja som molts els que ens hem educat en català, Déu n'hi do, com el parlem, de malament. Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaría).

2011-02-04T17:52:00.000-08:00

FRANCO CANTA UNA SARDANA

Franco era un gran afeccionat a les sardanes, fins i tot en va compondre una! Es tracta d'un document de gran valor històric, musical i polític.

2010-10-23T16:37:00.000-07:00

EL FUTUR DE CATALUNYA

2010-07-21T08:18:00.001-07:00

LA PASSIÓ PER LA VERMELLA

Aquests dies hem viscut una autèntica eufòria amb el tema de 'la Roja'. Gràcies als jugadors catalans que han format part de la sel·lecció espanyola, l'equip ha guanyat el Mundial, i tot l'Estat ha viscut una onada d'espanyolisme sense precedents. Pels carrers de Barcelona i de tot Catalunya es podien veure nombroses banderes 'rojigualdas' i gent amb la samarreta d'Espanya sense cap complexe. Ha estat com si de sobte l'"espíritu nacional" hagués resucitat i amb més força que mai. fins i tot a Catalunya els immigrants, en un intent fallit de voler demostrar llur integració al país, lluïen la samarreta vermella. L'apogeu de l'espanyolisme era tal, que en tota la temporada que va durar el Mundial i els dies successius al triomf, les opcions alternatives, especialment el catalanisme, eren especialment mal vistes, fins el punt que si deies que apoiaves les sel·leccions catalanes eres fustigat i vilipendiat automàticament, i convidat a l'ostracisme social.
Ja per sort tota aquesta eufòria i tot el bombardeig mediàtic, incessant, descarat i inexhorable com ja era de preveure, ha quedat enrere, i el nacionalisme imperial es va recloent de nou a la seva caverna. Però ha estat especialment trist per a mi constatar que una cosa tan banal com el futbol pot fer revifar aquesta bèstia famolenca de poder, fins al punt que moltes persones -especialment dones- que diuen estar fartes de futbol i critiquen les seves parelles per entretenir-s'hi tant, ara eren capaces de mirar-te malament pel fet de que a tu segueixi sense agradar-te el futbol i segueixis sentint-te català. Especialment m'ha dolgut veure com alguns immigrants m'han volgut donar lliçons de patriotisme i de ciutadania dient-me que havia d'apoiar Espanya, la unitat d'Espanya, i xorrades similars, la qual cosa m'ha fet veure que encara ens queda moltíssima feina per fer als catalans, no només pel tema de recolzar el nostre país i les nostres sel·leccions, sinó pel fet de fer pedagogia de cara als nouvinguts, que pel que sembla, la gran majoria només veuen Espanya i no són capaços d'adonar-se del fet català i d'assimilar-lo com a seu, per més temps que portin aquí.
En fi, jo, a diferència de molts altres catalans, puc dir amb orgull que no vaig caure en allò fàcil de celebrar el triomf de 'la vermella' només pel fet de celebrar alguna cosa i pel fet de que hi participessin jugadors del Barça. Personalment em sembla molt frívola aquesta actitud que va tenir molta gent, i penso que hem d'estar amb Catalunya a les verdes i a les madures, i no pas celebrar per celebrar. Els jugadors catalans que van jugar amb la vermella no són més que uns venuts, i com la resta d'esportistes catalans, haurien d'estar apoiant més les nostres sel·leccions en comptes d'anar a per la pela.
Ara que, si jo cobrés el mateix que ells, faria exactament el mateix, defensaria la bandera espanyola com el que més, o fins i tot li faria un petó, però un petó d'aquells sense sentiment, el petó que fa una prostituta al seu client que li deixarà una bona guita. això sí, la meva samarreta interior amb l'estelada i el burro català, no me la treuria ningú...

2010-01-22T12:32:00.000-08:00

L'ALCALDE DE VIC

Molt bona iniciativa la de l'Alcalde de Vic, llàstima que la demagògia d'en ZP li ha parat els peus. És molt bonic des del Gobierno de Madrid dir que s'ha d'empadronar tothom, quan ells viuen en els seus xalets i no tenen problemes d'immigració, però els Ajuntaments llavors són els qui es mengen el marron d'haver de controlar milers de persones indocumentades que no se sap qui són ni d'on venen. El Gobierno no fa res per posar control a la situació i després comencen a venir Latin Kings i bandes de delinqüents romanesos sense que ningú ho pugui impedir. Als de Madrid només els interessa quedar bé de cara a la galeria, però ells no són els qui pateixen després els problemes. Immigració sí, però controlada.

2010-01-08T11:53:00.000-08:00

ENS HAN FOTUT UN ALTRE GOL

El Club Bilderberg ens acaba de clavar un altre gol. Arrel de l'atemptat del 25 de desembre passat en un avió que volava cap a Detroit -atemptat que les forces de Seguretat sabien perfectament que succeïria, ja que coneixien la “perillositat” del passatger que va causar l'explosió i els seus antecedents terroristes-, ara han començat a implantar en diversos països els escàners corporals, un pas més cap al control total de la població i cap a la retallada de drets i llibertats dels ciutadans.
És impressionant com cada cop més ens les van clavant i ningú no es queixa ni diu res, ans el contrari, tothom sembla estar-hi d'acord gràcies a la por que han aconseguit implantar envers el terrorisme islàmic.
Ara ja no només sabran tot el que portem a sobre quan fem un viatge, sinó també si tenim panxeta o cartutxeres o com la tenim de llarga. Ja que no puc evitar que cada cop em controlin més i sàpiguen més coses de mi, a veure si això em serveix per a començar un nou propòsit per a aquest 2010 i començar una dieta d'aprimament.

2009-09-06T11:54:00.001-07:00

Andorra vs. Maine

Un dia parlant amb la Charo, em va fer una reflexió molt bona: “T’has fixat que a Andorra no passa mai res?”. I és que a les notícies sempre ens parlen d’EUA, d’Irak, de Rússia, fins i tot de Kazajstan, però mai ens arriben notícies d’Andorra. Sembla ser que el petit país veí no pateix successos rellevants, si més no de caire tràgic, ja que aquests són els que més nodreixen els telenotícies. Heu sentit mai alguna notícia d’algun assassinat, algun robatori, alguna manifestació, segrest, revolta d’un col·lectiu d’immigrants, etc. a Andorra? Sembla ser que allò és un paradís, no només fiscal, sinó també terrenal.

A l’altra cara de la moneda tenim Maine. No sé si heu llegit llibres de Stephen King, però si en sou lectors habituals, us haureu adonat que la majoria d’històries de les seves novel·les transcorren a Maine, el seu Estat natal. Allà tenen lloc tots els successos… i quins successos! Tots els horrors que pugueu imaginar transcorren allà: vampirs, epidèmies, massacres, éssers malignes del més enllà, malsons de tota mena…

Per això he arribat a la conclusió que Andorra i Maine són la cara i la creu del planeta. El Cel i l’Infern, L'Elisi i Hades. El primer, el lloc ideal si es vol viure en pau i sense que ningú t’amoïni. El segon, l’indret on perdre’s i viure experiències intenses i perilloses de les quals pots no sortir-ne viu…

2009-09-05T20:18:00.001-07:00

La germaníssima

La Telma Ortiz, la germana de la Leti, ha estat contractada per l’Ajuntament de Barcelona per a fer-se càrrec de la Subdirecció de Projectes del Departament de Relacions Internacionals, i s'ocuparà d'enfortir els vincles amb l'Àsia i el Pacífic i de les activitats de Barcelona vinculades amb la pròxima presidència Espanyola de la UE. Segons afirmen a l’Ajuntament, na Telma està molt preparada, ha estudiat econòmiques i té experiència en projectes de cooperació i desenvolupament -va ser infermera a l'Àfrica i això sembla que ja li dóna prou capacitació-. No obstant a ningú se li escapa que aquesta noia no ha arribat a tenir aquest càrrec, inventat expressament per a ella, per les seves grans capacitats, ja que hi ha molta gent amb carreres i màsters que no ho aconseguiria pas. Tampoc per haver aprovat unes oposicions ni per tenir un nivell X de català. Hi ha arribat per formar part de la Família Reial, que, encara que li toqui només com a cunyada, ja és un endoll suficient fins i tot en un un país com el nostre on governa un tripartit amb republicans inclosos.

Jo que no he estat mai amant dels privil·legis –excepte el dia en que els gaudeixi jo, que llavors potser canviaré d’opinió-, penso que és una mica vergonyós el que està passant encara avui dia i aquesta manera de llepar-li el cul a certa gent. És greu també que, en temps de crisi, l’Ajuntament de Barcelona tingui la barra de treure’s de la màniga un càrrec per na Telma en una administració pública –amb un sou de 60.000 € mensuals pagats pels contribuents- quan hi ha tanta gent que s’està quedant a l’atur. Però el més greu és que ens les deixem fotre per totes bandes i no reaccionem.

Etiquetas de Technorati: telma,ortiz,familia,real,monarquia

2009-08-30T11:50:00.001-07:00

Per a entendre millor les dones :)

Etiquetas de Technorati: dona,feminisme

2009-08-25T14:43:00.000-07:00

Acudit masclista de collita pròpia

En què s'assembla una ampolla de coca-cola a una dona bonica?
En que té el cap petit per pensar poc, coll llarg, pit voluptuós, cintura estreta, cul suficientment ample perquè es pugui aguantar, i sense cames per no sortir de la cuina.
No sóc masclista, que consti!

2009-07-10T06:29:00.000-07:00

MAPA ANIMAT: IMPERIUM ESPAÑOL FAIL

http://loburromasque.wordpress.com/2009/06/18/imperium-espanol-fail/#comment-229

2009-05-21T12:44:00.000-07:00

L'orella més gran és la que menys hi sent.

Mayor Oreja acusa el govern català de vulnerar els drets i les llibertats en matèria lingüística

El cap de llista del PP a les eleccions europees, Jaume Major Orella, ha criticat amb duresa la política lingüística del govern català, a qui ha acusat de provocar una "immersió en la ignorància". Segons el popular, l'executiu de José Montilla vulnera els drets i les llibertats dels catalans en matèria lingüística i per això, diu, a les eleccions europees el seu partit no perdrà de vista aquesta realitat.

Per qüestions com aquesta, el candidat del PP a les europees creu que el partit no pot allunyar-se de la realitat espanyola en aquests comicis. Jaime Mayor Oreja ha fet aquestes declaracions en una reunió dels membres de la seva candidatura als comicis europeus.

La LEC, al Constitucional

Precisament, unes hores abans, la presidenta del PP a Catalunya també criticava la política lingüística i d'educació de la Generalitat de Catalunya i anunciava que dilluns el seu partit demanarà de manera formal al Consell Consultiu que emeti un informe sobre la LEC. Sánchez-Camacho ha confirmat que la mesura és un pas previ per presentar un recurs d'inconstitucionalitat d'una llei que, segons ha dit, no garanteix la igualtat entre el castellà i el català.

El besavi de Jaime Mayor Oreja sí que ho va tenir clar. Les llengües diferents del castellà són un problema. Per això cal deixar-les en un segon pla i evitar que entorpeixin qualsevol carrera que es preï -va pensar en el seu dia el bon senyor, malgrat l'amistat que l'unia amb Sabino Arana, fundador del PNB i bèstia parda de l'espanyolisme-.

Emocionat, el candidat europeu del PP va explicar en un esmorzar del Fòrum Europa l'anècdota familiar de quan corria el final del segle XIX per il lustrar la seva idea sobre les llengües cooficials.

El besavi de l'ex-ministre de l'Interior, concretament el de la branca procedent d'Ibarrangelua (Biscaia) va prohibir als seus fills l'euskera. D'aquesta manera, segons el besnét, el seu avi va prosperar i, amb la resta dels seus germans, va ser un home de profit "que va parlar amb naturalitat euskera i castellà". En paraules del candidat a lehendakari durant l'aznarat, va sortir "del graner".

L'oncle-avi del candidat, Marcelino Oreja Elosegi, afusellat a Mondragón en la revolució d'octubre de 1934, va ser diputat de la dreta, empresari i membre de l'Associació Nacional Catòlica de Propaganda després de créixer sota aquest particular règim lingüístic.

"El meu besavi es va esforçar per que els seus fills no es tanquessin al graner. Prohibí que parléssim basc a casa perquè aprenguessim bé l'espanyol", va explicar després que li preguntessin pel paper que, al seu entendre, el català, el basc o el gallec havien de tenir en les institucions europees i sobre la situació lingüística a Catalunya, un dels assumptes estelars dels populars en aquest territori. L'exministre va tirar de la seva panacea per a la crisi i els problemes de la UE: més Espanya.

De forma meridiana clara, i tirant de la forma en què van prosperar els seus ancestres, Major glossà les virtuts de la diglòssia lingüística a favor de la llengua forta, en aquest cas el castellà, avisant dels perills de "tancar-se" (en el basc o el català, és clar). Més o menys en la mateixa línia que fa uns dies, quan va afirmar que la immersió lingüística en la llengua pròpia de les escoles catalanes "és una immersió en la ignorància i la limitació".

Malgrat quedar allunyat de la funesta "ignorància", la conseqüència de la particular i gelosa política lingüística de l'avi de Major Orella és que l'exministre, nascut a Donosti, no parla ni una paraula en basc.

Segons ell és un error pretendre que el català tingui el mateix rang a Europa que el maltès, el letó o el gal·lès malgrat que compta amb diversos milions de parlants més. Oreja va explicar que el procedent és que el seu ús s'acoti a Catalunya. "El català ha de ser defensat a Catalunya", va assegurar amb aire magnànim. "A partir d'aquí és necessari que els esforços dels ciutadans de l'estat que parlen llengües diferents del castellà assumeixin 'el repte' que el castellà tingui un paper més preeminent que l'actual a les institucions comunitàries".

Sense deixar de llençar d'anecdotari evocà el passat de les reunions amb la família de la dreta europea entre tanta llengua i intèrpret, i va pronosticar que en el futur s'imposaran només "dues o tres" llengües de treball. Per això és necessari que el castellà sigui "la segona llengua després de l'anglès". A manca de poder esgrimir nombre de parlants o pes específic dins la UE, com sí poden fer el francès o l'alemany, Mayor va recordar que el castellà "és la llengua de tota l'Amèrica del Sud "(va oblidar Brasil) i la segona de EUA , una situació que "no reflecteixen les institucions comunitàries".

http://www.publico.es/espana/225607/como/abuelo/mayor/dejo/granero/5?pagCom=3#comentarios

http://www.3cat24.cat/noticia/383788/politica/Mayor-Oreja-acusa-el-govern-catala-de-vulnerar-els-drets-i-les-llibertats-en-materia-linguistica

És el de sempre: qui parla català, basc o gallec és una persona tancada, i qui parla castellà és obert, malgrat ser monolingüe. A partir d'aquí ja està tot dit. És preocupant veure com la idea de que hi ha cultures superiors i cultures inferiors està tan extesa, no només entre polítics -que al cap i a la fi són titelles legitimats per les urnes- sinó entre una gran massa de població amb un nivell intel·lectual perillosament baix, que voten aquests personatges i dónen força política a la ignorància.

Segons el senyor Orella cal recolzar el castellà, ja que és un dels idiomes més parlats del món. Però resulta que el seu pes específic a la UE és baix comparat amb altres idiomes. I si el senyor Orella practiqués aquesta obertura mental que tan defensa i aprengués idiomes? Si al final hi ha d'haver dues llengües oficials, quin problema hi ha que siguin, per exemple, l'anglès i el francès? No serà que cap geperut es veu el gep, senyor Orella?

De totes maneres no trobo mala idea això de "prohibir" un idioma. Suposo que la família del senyor Orella estaven totalment inmersos en l'idioma basc, i el fet de "prohibir" a casa de parlar en basc, com a estímul per a esforçar-se per practicar un altre idioma -donant per fet, repeteixo, que l'idioma prohibit es domini perfectament com a llengua nativa, i sempre que es practiqués la prohibició amb humor i flexibilitat-, podria haver estat bona idea, si no fos perquè ara en barbes no parla ni una paraula de basc.

Naturalment això és bona idea quan un idioma es domina perfectament i no se'n coneix cap altre, cosa que no es donaria en el cas de cap família catalanoparlant, però sí seria molt bona idea aplicar-ho a les famílies castellanoparlants de Catalunya. Si els pares tinguessin la bona idea de seguir els consells del senyor Orella i prohibissin l'únic idioma dominat a la llar -o sigui, el castellà-, els nanos aprendrien molt millor el català i existiria un bilingüisme real o una diglòssia en favor del català, amb la qual cosa la situació estaria totalment normalitzada.

Per últim deixeu-me dedicar-li una poesia al senyor Orella:

ELEFANT

De la trompa grisa
canons acerats,
de les quatre potes
pilars de palau,
popular bandera
de l'orella gran,
de la pell gruixuda
galtes d'advocat,
dels ullals de vori
torres de pedant.

Pere Quart - Bestiari

2009-05-07T17:45:00.000-07:00

"Feminisme" versus "feminitat"
L'article més políticament incorrecte del segle

Avui dia estem assistint a Catalunya -en altres llocs segurament també, però per la gent que he anat coneixent, diria que és un fenomen que es dóna especialment aquí- a un fet bastant trist: la pèrdua de la feminitat entre la població femenina.

Tots sabem que, des de la irrupció del feminisme als anys 60-70, i degut als grans canvis socials dels últims temps, les diferències entre gèneres s'han diluït bastant -cosa en principi molt positiva-. La dona s'ha incorporat al món laboral, i entre altres coses, ningú es posa les mans al cap per veure una dona fumar o beure una cervesa tota sola en un bar. Per la seva part, l'home s'ha feminitzat també una mica, i ha deixat de ser el tradicional "macho ibérico" per començar a cuidar el seu aspecte, demostrar els seus sentiments, posar-se cremes, i fins i tot col·laborar en les feines domèstiques.

Nogensmenys, opino que les dones han arribat a un extrem de feminisme bastant preocupant avui dia. Per una banda, ara els homes semblem els culpables de tots els mals de la dona i està molt ben vist tot allò que impliqui rebaixar o humiliar la figura de l'home en favor de la dona, mentre que la mateixa situació a la inversa seria inacceptable. Està molt ben vist que l'home, tot rebaixant-se públicament, emeti frases del tipus "les dones són més intel·ligents que nosaltres", "les dones són més fortes que nosaltres" -amb el consegüent somriure de complicitat i satisfacció de les interlocutores femenines-, etc. mentre que un comentari opinant el contrari seria fulminantment sancionat. De la igualtat de sexes inicialment pregonada s'ha passat a la situació inversa.

Fa pocs anys es va emetre a la televisió un videoclip de la cançó Siete Pétalos de Chenoa, en el qual apareixia la cantant vestida de núvia. El nuvi la havia deixat plantada a l'altar, i ella, com a venjança, començava a colpejar amb un bat de beisbol el cotxe d'ell, mentre que aquest, per virtut d'un efecte similar als fetitxes del vudú, rebia tot el dolor dels cops al seu cos i es retorçava de dolor. Aquest vídeoclip tan clarament violent no va ser retirat ni va rebre, que jo sàpiga, cap crítica de cap col·lectiu social. Us imagineu l'escàndol que hauria suposat un vídeoclip que plantegés la situació a la inversa? Hauria estat retirat automàticament, tots els col·lectius feministes haurien posat el crit al cel, i els productors haurien rebut sancions de tota mena. Però és clar, contra un home no passa res, som mereixedors de tots els cops i batzegades només pel fet de tenir penis.

Per altra banda, he observat que avui dia la dona s'ha masculinitzat molt pel què fa a l'aspecte estètic i actitudinal -almenys aquí a Catalunya més que en molts altres llocs-. La dona ha adoptat costums, gestos i actituds tradicionalment reservats a l'home -com abans apuntàvem, per exemple fumar, sortir de casa sense permís d'un home, beure en un bar totes soles, etc.- i tot això no em sembla malament. El que passa que, per un feminisme mal entès, la dona d'aquí i d'ara, per tal de competir social i professionalment amb els homes i fer-se respectar, han adoptat excessivament el comportament masculí, fins el punt que diuen paraulotes, criden, caminen amb les cames obertes, la forma de parlar tot emfatitzant certes paraules amb una ganyota o un gest del cap... algunes fins i tot descuiden totalment el seu aspecte físic... i tot un regitzell de coses més que fan que semblin més homes transvestits que no pas dones.

No era això el feminisme, senyores. Per fer-se respectar i per tenir els mateixos drets que els homes, no es tracta de comportar-se com a homes, sinó de treballar i fer les coses bé.

Degut a que els canvis solen ser lents en el temps i per tant difícils de percebre, els homes no ens hem adonat de tot això, fins que, en els últims anys, han començat a arribar a Catalunya dones procedents d'altres països. Amb l'arribada de noies estrangeres a casa nostra -incloent-hi altres punts d'Espanya-, ens hem adonat de com havia anat evolucionant la dona aquí, i hem "vist la llum" en aquest sentit. Ens hem adonat que les dones d'altres indrets són molt més femenines, vesteixen millor, es mouen amb molta més gràcia, es cuiden més, no fan cap escarafall a les feines domèstiques, i a més, treballen tan bé com les d'aquí. Elles mateixes, les dones estrangeres, ho comenten i també ho han notat. Per això no és estrany que cada cop més, els homes d'aquí preferim les noies d'importació. Entre sortir amb una noia dolça, femenina, que es cuida, etc. i una "kumba" catalana mal vestida que crida, diu paraulotes, camina amb les cames obertes i té la cara plena de punts negres, ho sento però no hi ha color...

Fins i tot he sentit noies que arriben a dir: "Jo no sé anar amb sabates de tacó", o el que és més greu: "Jo no sé anar amb faldilles"... PER L'AMOR DE DÉU! Com pot una DONA no saber anar amb faldilles -la peça de vestir femenina per antonomàsia-, si jo sóc un home i sé anar-hi!? A tal punt de masculinitat han arribat que només saben caminar amb pantalons??

Resumint: noies, m'alegro de que us hagueu incorporat al món laboral i que gaudiu dels mateixos drets que els homes... però si no recupereu una mica de feminitat, el producte forani us anirà desplaçant... I no sóc l'únic home que pensa així. Si més no reflexioneu-hi. I tant me fot si ho trobeu masclista, jo crec que no ho és pas; a més, altres dones també pensen com jo.

2009-04-21T10:08:00.000-07:00

AGRESSIÓ ULTRA-ESPANYOLISTA A MISLATA (PAÍS VALENCIÀ)

Feu-li una ullada a aquest missatge que m'han enviat des de València, i jutgeu per vosaltres mateixos.

De moment no he trobat quasi mitjans de comunicació que s'hagen fet ressò de la notícia, ho sent. Per això, a més del vincle al diari LEVANTE-EMV, us remet uns enllaços alternatius, per si voleu contrastar o ampliar la informació.

En un país normal, el fet narrat a continuació hauria tingut una difusió amplíssima. Però clar, com, en aquest cas, el polític agredit forma part del nacionalisme valencià, la premsa i els partits nacionalistes espanyols ni tan sols s'han immutat.

Definitivament, el nostre no és un país normal. I qui diga el contrari,que s'ho faça mirar.

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=3670_12_350041__COMARCAS-grupo-ultraderechistas-agrede-portavoz-Bloc-Mislata-plena-noche

http://www.polseguera.com/colaboracion/catala/apallissat_per_feixistes.htm

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/65199/

http://www.bloc.ws/index.php/bloc/extended/resolucio_rosado/

http://blocaires.blocvila-real.info/modules/planet/view.article.php?5917

http://www.valencianisme.com/forums/viewtopic.php?t=958

Sueca (País Valencià), 19 d'octubre del 2007
Joanjo Aguar Matoses
_________________________________________________________________________

AGRESSIÓ ULTRA-ESPANYOLISTA A MISLATA (PAÍS VALENCIÀ)

Santiago Rosado, cap de llista del BLOC Nacionalista Valencià a Mislata,fou apallissat la matinada del dimecres, 26-9-2007, per membres d'ESPANYA 2000 (organització d'extrema dreta espanyolista) a l'eixida del centre autogestionat 'La quimera', al qual hi és associat.

Segons pareix, uns joves d'entre 16 i 18 anys llançaren cudols a la porta del local a les 02:00 hores. En eixe moment, Santi i un company eixiren del local per a veure-li'ls la cara, doncs aquest tipus de comportament s'havia repetit en
eixos joves en més de 10 ocasions i la policia sempre havia expedit com a resposta que, si no els identificaven, ells no podien fer res.

En el moment d'eixir i seguir-los, separats Santi i el company per a cobrir els dos carrers, els xics es posaren a insultar de lluny a Santi amb crits de 'piojoso' i de 'rojo', sent, al seu temps, respostos per Santi, que els qualificà de 'fatxes'. En aquest moment, quatre homes eixiren d'un costat i, bramant 'Nosotros somos fatxas' i '¡Arriba España!', colpejaren a Santi, malparant-li l'ull dret, desgarrant-li part de l'orella dreta i propinant-li diverses patades a terra abans que ell poguera fugir.

Després de passar per l'hospital amb tal que li posaren punts i li curaren la resta de ferides, Santi anà a denunciar el fet a la policia, resultant-li impossible fer-ho en valencià perquè, segons els agents, cap d'ells l'entenia, raó per la qual l'agredit mateix redactà la denúncia sense col·laboració de la policia i la presentà en la seua llengua, lamentant també el fet de que se li negara el dret constitucional d'emprar-la.

Tot això succeïx poques setmanes després que la jutgessa de Mislata absolguera ESPANYA 2000 per haver penjat als fòrums de la seua pàgina web les dades de Santiago, instant a què se li fera 'una visita'. La jutjessa ni tan sols va premetre a Santi parlar al judici.

El mateix José Luís Roberto, president d'ESPANYA 2000, president d'ANELA(Asociación Nacional Española de Locales de Alterne [això és, de Puticlubs]) i amo, entre altres empresses, de 'El Cobrador del Frac' o de 'Levantina de Seguridad', li va advertir a l'eixida del jutjat que es tornarien a veure. La visita, segons pareix, ja l'ha fet.

Per favor, còpia aquest text i reenvia el correu. La premsa no se'n farà ressó perquè estes coses no els convé que les sàpiga la gent.

I recorda que, si la violència és el mitjà dels covards, la paraula ho és dels intel·ligents.

Tots som Santi Rosado!

Estem amb tu!

2009-04-05T15:39:00.000-07:00

Obama i Zapatero obren un nou cicle en les relacions entre Espanya i EUA

http://es.noticias.yahoo.com/12/20090405/tts-obama-y-zapatero-abren-un-nuevo-cicl-3c8ed92.html

La primera reunió en cinc anys entre els mandataris d'Estats Units i Espanya, ahir a Praga, marca "un nou temps en les relacions" bilaterals, definí l'espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, a qui el president Barack Obama ja considera un "amic".

Zapatero i Obama posen somrients a Praga

"Aquest és un moment de nous temps en les relacions entre Estats Units i Espanya", declarà Zapatero en una breu compareixença d'ambdós davant la prensa abans de començar la reunió.

Les relacions entre Zapatero i l'expresident estatunidenc George W. Bush mai fóren bones degut a la decisió del mandatari espanyol, al moment d'assumir el seu càrrec, l'abril del 2004, de treure les tropes enviades a Irak pel seu antecessor, el conservador Josep Maria Aznar, qui sí mantenía una excel·lent relació amb el seu homòleg nordamericà.
Fonts governamentals espanyoles ho expliquen com un problema de relacions personals i de desacord en matèria de política exterior.

Aquest diumenge, Zapatero va subratllar "l'actitud del president nord-americà (...) una actitud de proximitat, de bon tarannà", que "s' agraeix de manera especial venint de la primera potència del món", va dir posteriorment, en una conferència de premsa al final del dia a Istanbul.

En aquesta nova etapa, el govern socialista de Zapatero vol "col laborar amb el president Obama per un ordre mundial de pau, per un ordre mundial més just en la lluita contra la pobresa i per donar a les futures generacions un temps millor", va precisar el president del govern espanyol.

Zapatero va insistir especialment en el "abast històric" de les idees que defensa Obama, l' "elecció i els seus primers passos com a President estan carregats d'esperança, carregats de futur".

"Tenen tal abast històric les idees que representa (...) que sóc dels que se situen en la reflexió de no tant què pot fer Barack Obama o com ens pot donar suport, sinó com podem donar suport a Barack Obama per tal que aquestes idees en l'ordre internacional puguin arribar a bon port ", va explicar.

Per la seva banda, Obama, a més de considerar ja com un "amic" Zapatero, el va elogiar subratllant que "no només entén clarament l'extraordinària influència d'Espanya en el món, sinó que també es pren aquestes responsabilitats molt seriosament".

"Crec que anem a poder establir el que ja és una relació forta entre els dos països" i "podem fer que siguin encara més forts", va desitjar Obama, que va donar la benvinguda a les "oportunitats de cooperar en tota una sèrie de temes en els propers anys ".

Obama i Zapatero tenien ahir a llur agenda la crisi econòmica, Afganistan, Llatinoamèrica, les energies renovables --Obama ha citat en vàries ocasions Espanya com a líder del sector--, el conflicte israelo-palestí i la lluita contra la pobresa, segons fonts governamentals.

Comentava en una entrada anterior del meu bloc que l'Obama em semblava un personatge en certa manera prometedor -tot i que no tant com mig món creia-, però que caldria anar veient la seva evolució per saber si estaria a l'alçada de les expectatives.

Doncs bé, les paraules d'avui de Zapatero ho han deixat tot ben clar: ambdós presidents estan disposats a seguir lluitant, igual que Bush, Aznar i que tots els que puguin haver hagut i que hi haurà, pel "nou ordre mundial" que ens anunciava Daniel Estulin al seu llibre el club Bilderberg.

L'única diferència entre Aznar i Zapatero és que aquest és molt més intel·ligent i subtil, i sap nedar guardant la roba, no com Aznar que anava més "a sac" i era molt més descarat. Zapatero, tot i la seva eloqüència -emparada per la ignorància de la majoria de gent que l'escoltava en referència al rerafons de les seves paraules-, juga a "escoltar el poble", però en el fons segueix les mateixes directrius: Un nou ordre mundial dominat per una oligarquia internacional de poderosos que anul·la qualsevol rastre de democràcia.

Una altra frase eloqüent de Zapatero és: "sóc dels que se situen en la reflexió de no tant què pot fer Barack Obama o com ens pot donar suport, sinó com podem donar suport a Barack Obama per tal que aquestes idees en l'ordre internacional puguin arribar a bon port "; frase calcada d'aquella que deia "no preguntis què pot fer Amèrica per tu, sinó què pots fer tu per Amèrica".

En fi, que probablement experimentarem millores en tema d'energia, de pau, de lluita contra la pobresa... però a quin preu? Al preu d'ésser esclaus del nou ordre, un ramat de bens marcats amb un codi identificatiu al servei dels poders econòmics i polítics, sense cap llibertat de decidir ni d'actuar.

2009-03-24T17:04:00.000-07:00

Youtube - Habla un anciano indio Hopi

2009-03-24T16:54:00.000-07:00

EL FENOMEN DE L'EMIGRACIÓ I L'ORGULL D'UNA SAGA FAMILIAR
Magnífic article de la PATRÍCIA GABANCHO al diari Avui

Els meus avis van ser emigrants. Arribaren de països diferents cap a la terra de promissió que era l'Argentina quan s'encetava el segle XX. Si he de ser precisa, l'àvia italiana ja va néixer a Buenos Aires, de família immigrada (els seus pares eren de Roma) i l'àvia irlandesa va arribar-hi de petita, després d'una travessia en vaixell autènticament èpica, durant la qual va morir la part feble de la família, tres criatures. Dels avis, l'un, suís, va acabar tenint una empresa molt pròspera i l'altre, basc, no va sortir mai d'una relativa pobresa, tanmateix digna. Aquest últim era analfabet: a penes adolescent, la família el va pujar al barco i ja t'apanyaràs. No li van donar ni una adreça. Ja de gran, era de tracte sec, molt aspre; un home violent, primitiu. Espanya era això: fa quatre dies encara, la major part de la població rural era analfabeta, la que estava preparant la maleta de cartró per fer el camí cap al nord, fos Alemanya, Catalunya, Madrid o aquell País Basc que havia expulsat el meu avi.

HI HA, EN MI, UN PETIT ORGULL POSAT EN aquesta saga familiar, malgrat que és força habitual a Buenos Aires. Em representa un substràtum interessant. I haurien d'estar orgullosos els qui comparteixen aquesta aventura, tot i que sóc conscient que una emigració sempre és començar de zero, i implica necessitat i precarietat. Alguna vegada he explicat al meu fill el coixí social que fan els amics de joventut, que són la teva generació i que avancen a mesura que ho fas tu. Podríem fer broma amb els sonors pupitres d'Aznar o amb els financers amics de Zapatero, però no és això: es tracta d'un confort social que l'immigrant llença per la borda. Quan un emigrant se'n surt, una part del mèrit és de la terra que el rep, però un altre tros, i ben gros, és d'ell mateix: de la intel·ligència amb què gestiona les oportunitats, i també les gratituds.

DIC AIXÒ PERQUÈ EM SORPRÈN LA IRRITACIÓ que provoca als espanyols que es relacioni la presència (social) del castellà a Catalunya amb paràmetres socio-culturals més aviat precaris. Els posa a mil. Darrera hi ha la pretensió de fer creure que el castellà és consubstancial a Catalunya, com si hagués brollat aquí fa mil anys, però també hi ha la consideració de l'emigració com una mena de vergonya. Però a tot arreu on s'ha fet penetrar una llengua aliena en una societat ha estat per pressió demogràfica, és a dir, per flux migratori -com avui el castellà als Estats Units- o per pressió política colonial. A Catalunya van ser les dues coses alhora. Avui, dècades després, s'ha frustrat la normalització per altres factors, com la nova immigració, el pes dels mitjans de comunicació, el servilisme català o l'escola estovada.

HI HA, EN AQUEST CANVI DE LLENGUA SOCIAL, un altre element també important: l'actitud de la burgesia davant la catàstrofe del 36 i del 39. Hagués estat natural un pacte, tàcit o ideològic, amb el vencedor per tal de mantenir l'estatus, però va ser més profund: van eliminar, de forma profilàctica, qualsevol rastre de catalanitat. La classe dirigent del país va decidir, en un suïcidi identitari, que el catalanisme que ells mateixos havien recolzat des de començament de segle era un error i que calia preservar la descendència de caure en el mateix parany. És clar que el sabien ben sabut, el castellà: la burgesia sempre parla la llengua del poder. I feia temps que s'arrossegava la qüestió del prestigi, però en aquest cas va ser una amputació conscient. I també és cert que, des d'aleshores, ha passat aigua sota el pont i el català ha tornat a ser on era (amb l'excepció dels pijos, que són els fills inútils d'aquesta burgesia).

A VEGADES, PER PROVOCAR, DIC QUE QUAN trobes un castellanoparlant a Catalunya, furgant cap enrera hi ha un immigrant o un franquista. No és cap mal: molta gent ha evolucionat des d'aquí cap a un bilingüisme actiu. El monolingüisme castellà, una o dues generacions després, ja connota ideologia, adscripció o costum, que sempre és escassa flexibilitat i poca apetència cultural. L'ascens cultural costa molt més que el mer ascens social o econòmic, i no és casual que aquest segment social estancat nodreixi el fracàs escolar. Però amb això convivim sense massa friccions, i no serà la política o la llengua qui ho destorbi. Altres coses potser sí.

ÉS INTERESSANT UN ESTUDI, PUBLICAT PER la revista Eines de la Fundació Josep Irla, que retrata el nivell cultural dels votants catalans de cada partit a través del consum d'informació (diaris, internet). Resulta que el gruix dels menys sofisticats corresponen al PP! Potser són espanyols molt espanyols que troben que el PSC catalaneja massa. Al costat d'això, fa poc vaig conèixer un taxista andalús que en castellà es confessava independentista perquè no volia que els seus fills haguessin d'emigrar, com ell ho va fer de jove. No cal dir que el tripijoc del nou finançament ens hi durà de cap.

LA REALITAT ÉS, DONCS, MOLT COMPLEXA, i si la llengua encara funciona com a indicador social és precisament perquè milers i milers de persones han incorporat el català al seu bagatge demostrant que l'ascens social i cultural és possible i desitjable. El sobiranisme és només un pas més, i tampoc cal que ens hi trobem tots.

PATRÍCIA GABANCHO

2009-03-07T12:55:00.000-08:00

Feijóo diu que "s'han acabat les galescolas"

http://es.noticias.yahoo.com/9/20090305/tes-feijoo-dice-que-se-acabaron-las-gale-3388ffc.html

El futur president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, ha assegurat que no vol cap "imposició" lingüística a classe, per la qual cosa diu que "s'han acabat les galescolas" i tornaran les escoles infantils en les que els pares escullin la llengua en la que estudiïn els seus fills.

En una entrevista a la Cadena COPE recollida per Efe, Feijóo va explicar que aquests canvis educatius començaran a produir amb la derogació del decret del gallec que "ha iniciat un conflicte lingüístic a Galícia no conegut" i l'elaboració d'una nova proposta amb tres premisses bàsiques .

En primer lloc, els pares elegiran l'idioma en l'educació infantil de 3 a 6 anys; a més, els alumnes es podran adreçar a classe al professor en qualsevol idioma, igual que fer l'examen en castellà o gallec o estudiar per llibres de text en ambdues llengües, i els pares diran el proper curs en quin idioma volen que estudiïn els seus fills les assignatures troncals.

"Intentarem seguir promocionant l'ús del gallec" però "dins el marc de llibertat lingüística", va subratllar el líder popular, qui va reconèixer que existeix "expectació" per conèixer aquesta proposta del PPdeG sobre la llengua i que no diferirà molt del que va explicar .

En la seva opinió, "és de sentit comú" que els pares escullin la llengua en què han d'estudiar els seus fills i també és "raonable" que sigui l'alumne el que decideixi en quina llengua es comunica amb el professor i fa l'examen.

Al fil d'això va recordar que quan ell estudiava "no era possible parlar gallec a l'escola, només en l'esbarjo" i va afegir que ara començava a ocórrer el mateix en determinats pobles de Galícia "però amb el castellà".

Per això, va subratllar que la discussió s'hauria de centrar en l'anglès tant en la comunitat gallega com a la resta.

Sobre quina llengua utilitzarà quan intervingui en el Parlament, Núñez Feijóo va manifestar que "amb caràcter generalíssim el gallec" i va precisar que tant les resolucions de la Xunta com les notificacions administratives es faran en les dues llengües.

Segons el seu parer, a Galícia "hi ha una pèrdua de l'ús de l'idioma gallec" atribuïble probablement a una "mala política lingüística ia la imposició de l'idioma" per part de l'anterior Executiu.

A veure, anem a pams. Ara resulta que els alumnes han de tenir el dret d'adreçar-se al professorat en l'idioma que vulguin -se'ls atribueix uns drets de decisió que, com a alumnes d'una escola, i com a menors d'edat, no els corresponen, com tampoc han de poder decidir quines assignatures fan o quins professors tenen-. Pobrissons, no fos cas que es molestéssin pel fet d'haver de parlar en gallec...

Ara resulta que l'ensenyament en gallec és una imposició, i en canvi si es fa en castellà o en anglès no ho és.

Ara resulta que es pot promocionar l'ús d'un idioma autòcton tractant-lo com si fos una llengua estrangera -o pitjor, ja que a l'assignatura d'anglès has de parlar en anglès-.

Les últimes asseveracions populistes i bensonants en el sentit de que el senyor Feijóo promocionarà i recolzarà el gallec, no deixen de sonar com els cínics afalacs d'un botxí a la seva víctima.

Ara, que potser té raó el senyor Feijóo amb això de les imposicions. És ben cert que quan no se't permet de fer una cosa, és quan més ve de gust. Per tant potser seria bona idea prohibir l'idioma gallec; d'aquesta manera la gent s'interessaria per aprendre'l.

2009-01-30T08:53:00.000-08:00

¿Por qué compramos CDs?
Introducción

Ante la pregunta "¿por qué compramos CDs y no vinilos?" todo el mundotiene respuestas parecidas (y prácticamente automáticas): porquesuenan mejor (muy discutible), porque no se rayan (discutible), porqueson más manejables (un poco menos discutible, pero discutibletambién), etc.

Si quieres saber la verdadera razón, sigue leyendo...

SHINY, ALUMINUM, PLASTIC, AND DIGITAL
RESPLANDECIENTE, ALUMÍNICO, PLÁSTICO Y DIGITAL

Por Negativland
Traducción de Jorge Otero

La reproducción de este ensayo está estrictamente recomendada.
Artículo original: http://www.negativland.com/minidis.html

Así que, ¿por qué es tan caro ese nuevo CD de "Oasis"?

A principios de los ochenta, las ventas de vinilos, cassettes, platosgiradiscos y reproductores de cassettes eran "planas". Esto quieredecir que las ventas eran estables, sin subidas ni bajadas. Para losfabricantes de todo este hardware y software, eso no erasuficientemente bueno. Necesitaban un nuevo ángulo. Una nueva forma devender música y el material para reproducirla. Afortunadamente,alguien en la Phillips Corporation (dueños de PolyGram Music y IslandRecords y uno de los mayores contratistas de defensa) tuvo labrillante idea de que sería bueno para sus accionistas e inversores sipudieran conseguir que el público consumidor de música se interesarade nuevo en comprar música, mediante la introducción de un nuevoformato y una nueva máquina en la que reproducirlo (o sea: ¿cómopuedes convencer a esos "baby boomers" que están entrando en años paraque compren otra copia más de DEJA VU de Crosby, Stills, Nash andYoung cuando ya tienen una?).

Y así nació EL COMPACT DISC en toda su resplandeciente, alumínica,plástica y digital gloria. Su tiempo máximo de reproducción, unos 75minutos, fue elegido porque el presidente de la compañía quería algoque pudiera reproducir su pieza musical favorita, la 9ª sinfonía deBeethoven, de principio a fin sin pausas.

Bien, pues los discos compactos no tuvieron tanto éxito como habíanesperado. Para empezar, su precio era demasiado alto. La culpa de estola tenía el hecho de que se fabricaban principalmente en Japón ytenían un alto porcentaje de defectos, teniendo que desecharaproximadamente uno de cada tres discos antes de salir de la fábrica.En un principio, el aspecto económico llevó a la industria a tomar unadecisión de consenso para continuar pagando a los artistas un royalty basado en el precio de venta del vinilo en lugar del precio más altode los discos compactos. De todas formas, nadie estaba comprando losreproductores de CD porque eran jorobadamente caros.

Pero entonces, en la primavera de 1989, algo maravilloso para laindustria musical sucedió. ¡Todo cambió! ¡Casi de la noche a lamañana, los CDs estaban en todas partes! De repente eran un enorme éxito, y de repente era casi imposible conseguir cualquier cosa en vinilo...

Este cambio debe de haber ocurrido porque era lo que el consumidor quería... ¿verdad? Vivimos en una economía dirigida por el mercado, y el mercado estaba demandando más discos compactos, ¿verdad?

Mentira. Lo que realmente pasó fue esto: entre las tiendas de discos ylos siete distribuidores principales siempre había existido una política de devoluciones flexible (las tiendas podían "comprar" algo aun distribuidor, y si no se vendía, podían devolverlo). Esto permitíaa las tiendas arriesgarse un poco más con nuevos lanzamientos o cosasque no conocían bien, porque si no se vendía, siempre podíandevolverlo. Bien, en primavera de 1989 los siete distribuidoresprincipales anunciaron que ya no aceptarían "devoluciones" en vinilo,y también empezaron a descatalogar las versiones en vinilo de granparte de su fondo de catálogo. Estas acciones literalmente obligaron alas tiendas de discos a dejar de vender vinilos. No podían permitirseel riesgo económico de pedir los lanzamientos en vinilo, porque si nose vendían tendrían que quedarse con ellos. Muy rápidamente casi todaslas tiendas de discos tuvieron que convertirse al CD. El efecto netode esto fue que el consumidor ya no tenía elección, porque la elecciónya había sido hecha por nosotros. Nos estaban metiendo a la fuerzadiscos compactos a alto precio, lo supiéramos o no, nos gustase o no.

Y como dijimos antes, las compañías discográficas estaban pagando alos artistas un porcentaje de royalties en las ventas de CDs basado enel precio de lista de los vinilos ($8.98 o $9.98), o habían conseguidoel mismo resultado usando trucos contractuales como las "deduccionespor empaquetado". Una vez los CDs se impusieron y las discográficasmultinacionales construyeron sus plantas de prensaje domésticas, elporcentaje de discos defectuosos bajó hasta casi cero, y el coste defabricación descendió dramáticamente. Uno podría esperar que el preciode los CDs también bajase y los beneficios fueran repartidos uniformey justamente entre los músicos que estaban haciendo toda la música.

Por supuesto, esto nunca ocurrió. Los precios de los CDs hancontinuado subiendo a un increíble precio de lista de $16.98 (pronto$17.98) mientras los costes de fabricación han bajado a menos de loque cuesta fabricar un vinilo de $9.98. Un CD, con su cajita deplástico, libreto impreso, etc., le cuesta a una discográficamultinacional unos 80 centavos (o menos) y a una independiente entre$1.50 y $2.50. Lo que quieres decir que los CDs deberían costar menosahora que sus precios originales hace más de una década, pero no más.Pero la industria musical consiguió que los consumidores seacostumbraran a la idea de pagar más, y las discográficas seacostumbraron a la idea de tener un margen más alto, y hasta el día dehoy las discográficas continúan pagando a casi todos los artistas unporcentaje de royalties como si estuvieran vendiendo CDs a precio devinilo. Esos 4 o 5 o 6 dólares extra van directamente a los bolsillosde las compañías discográficas. No llegan a los músicos. Y porsupuesto, todos tuvimos que salir a comprar un reproductor de CDs (quemisteriosamente había bajado a un precio más razonable) si queríamosescuchar la música que se publicaba en este "popular" nuevo formato.Así que, al final, no es ningún milagro que a la industria fonográficay los fabricantes de equipos de alta fidelidad les encantase el discocompacto. De hecho el siguiente año (cuando nuestra economía estaba enrecesión) ¡la industria musical tuvo su año de mayores beneficios!

Si algo de esto te molesta tanto como a nosotros, te estarás preguntando por qué nunca has oido nada del tema, o por qué no seinició algún procedimiento anti-monopolio contra las discográficas olas distribuidoras. La respuesta es muy sencilla. La mayor parte delos informes acerca del funcionamiento interno del negocio musicalsale de la prensa musical, y la prensa musical depende absolutamentede la inversión publicitaria y la buena voluntad del negocio acercadel cual escriben. Así que, para no "volcar el barco" o enfadar a lostipos que, prácticamente, financian sus negocios editoriales, estahistoria nunca fue (y seguirá sin ser) publicada. Y con la creciente"popularidad" del DVD, la industria musical parece dispuesta a repetirlos mismos trucos de nuevo.

-- "El peor analfabeto, es el analfabeto político. No oye, no habla, noparticipa de los acontecimientos políticos. No sabe que el costo de la vida, el precio de las aluvias, del pan, de la carne, del vestido, delzapato y de los remedios, dependen de decisiones políticas. Es tanburro que se enorgullece y ensancha el pecho diciendo que odia lapolítica. No sabe que de su ignorancia política nacen la prostituta,el niño abandonado y el peor de todos los bandidos: el políticocorrupto, mequetrefe y lacayo del gran capital".

Bertold Brecht

2009-01-30T04:17:00.000-08:00

Jeremy Scahill: "Ha començat la privatització de la guerra"‏

Jeremy Scahill és l'autor de Blackwater. El auge del Ejército mercenario más poderoso del mundo (Paidós). Diu que els EUA han estrenat una nova forma d'estendre la democràcia.
-Què és Blackwater?
-És una empresa nord-americana que ofereix serveis militars de seguretat. Va ser fundada el 1997 per Erik Prince i entrena 40.000 persones a l'any. És la contractista privada més important del Departament d'Estat dels EUA, i els seus mercenaris són responsables de la majoria dels disbarats de l'Iraq.
-D'on surt Erik Prince?
-Als 18 anys va treballar a la Casa Blanca de Bush pare i es va queixar que no era prou de dretes. Es va dedicar a organitzacions cristianes radicals -ell i Bush són com Bin Laden, utilitzen la religió per justificar la violència-, però va fer la seva carrera al cos d'elit de l'Exèrcit nord-americà. Ho va deixar als anys 90 per fundar Blackwater.

-Hi ha raons per tenir-los por?
-Els mercenaris de Blackwater no respecten cap llei. I quan cometen un crim, no els passa res. Van assassinar 17 civils iraquians sense motiu. El tiroteig va durar uns 15 minuts. Van matar un nen de 9 anys d'un tret al cap i en van abatre altres per l'esquena quan intentaven fugir. En lloc de jutjar aquests senyors, l'Administració de Bush els ha protegit. Ha encobert la matança!
-L'Exèrcit regular no protesta?
-Hi ha alts oficials que consideren un ultratge les accions de Blackwater. Veuen que guanyen moltíssim més diners que ells, i que porten el logotip d'una empresa privada en lloc de la bandera americana. Blackwater és com el Nike de les zones de guerra. Això és terrible per a la seva moral. Però hi ha altres raons per estar-hi disgustats.
-No vacil.li.
-Quan les forces de Blackwater maten iraquians, els iraquians s'hi tornen contra el primer americà que troben, que generalment és un soldat americà.
-No obstant, no es parla gaire d'aquesta organització.
-El món va conèixer Blackwater el març del 2004, quan quatre dels seus homes van ser abatuts a Fal.luja. En lloc de preguntar qui eren i per què treballaven per als EUA, Washington va córrer la cortina. Jo me'ls vaig trobar a Nova Orleans després del desastre del Katrina.
-Què hi feien, a Nova Orleans?
-Em van dir que evitar el vandalisme. Alguns venien de l'Iraq i es queixaven que allà no hi havia prou acció. Blackwater va cobrar als contribuents 950 dòlars al dia per cada home que va treballar a Nova Orleans. Va guanyar més de 70 milions de dòlars en les operacions.
-Sense Bush, s'acabarà Blackwater?
-Blackwater potser sortirà de l'Iraq per raons partidistes, perquè a Obama i a Hillary no els agrada. Però als EUA la indústria de guerra aporta molts diners al finançament de partits, tant als demòcrates com als republicans. En els últims 15 anys, és la primera vegada que la guerra és un negoci, i el negoci sempre és bo.
-Però hi deu haver qui hi oposa resistència...
-Als EUA no hi ha dos partits, n'hi ha un de sol: el de la guerra. Així que veurem Blackwater sortir de l'Iraq i anar a Sud-amèrica a fer la guerra contra el narcotràfic o contra qualsevol altra cosa.
-Són guerres fabricades?
-Demòcrates i republicans volen reforçar la indústria de guerra perquè, si bé el Departament d'Estat no pot fer contribucions als partits, sí que ho pot fer l'empresa privada. Així que el Departament d'Estat contracta aquestes empreses, que després donen diners als partits, ho entén?
-Sí. Els mercenaris es mouen per patriotisme o per set de mal?
-Blackwater intenta apel.lar al sentit del deure dels antics soldats. Alguns s'ho creuen, però també hi ha assassins i soldats de països de Llatinoamèrica que s'hi apunten per raons econòmiques.
-Carn de canó.
-I la cosa creix. Actualment, hi ha 630 empreses que treballen per a Bush a l'Iraq, amb 180.000 empleats de 100 països. Blackwater n'és una. Els EUA gasten 2.000 milions de dòlars a la setmana a l'Iraq i el 40% és per a empreses de guerra.
-Vostè anuncia un nou model bèl.lic.
-Ha començat la privatització a ultrança de la guerra! Bush no podia ocupar l'Iraq sense aquests mercenaris. Li és més còmode contractar-los. No vol dependre de l'opinió de les democràcies occidentals.
-Sempre hi haurà un Blair o un Aznar ansiós d'anar al ranxo texà, oi?
-No es pensi. Li explicaré una cosa, als EUA la gent va veure Blair com el gosset de Bush i a Aznar, com la puça del gosset de Bush.
-Només li faltava això al PP!
-El cert és que la coalició de nacions voluntàries que vam veure a la primera guerra del Golf s'ha substituït per una coalició d'empreses que guanyen més diners amb l'escalada bèl.lica. És la fi de la diplomàcia. És un càncer i es va estenent.

2008-11-17T15:51:00.000-08:00

THE ECONOMIST: "LA FESTA S'HA ACABAT".

"La fiesta ha terminado. Así se titula el informe especial que la prestigiosa publicación económica británica The Economist ha dedicado a España. 'Tan rápido fue el deterioro que Zapatero, que había rechazado en inicio que había una crisis económica, pero interrumpió en agosto sus vacaciones para reunir un gabinete de crisis', comenta en su reportaje inicial, que titula La mañana siguiente. Según ha explicado hoy el responsable del informe que verá la luz el próximo 8 de noviembre, Michael Reid, 'después de años de diversión, ahora alguien tiene que pagar la cuenta. Y seguramente no se podrá mantener el nivel de vida de los últimos tiempos'.
Los ejes centrales que vertebran el cuadernillo de 20 páginas resultantes de la estancia son sencillos: la fiesta de la prosperidad en la que España estaba inmersa ha terminado y el país corre el riesgo de enfrentarse a una recesión profunda. Reid calcula que durará cerca de dos años.

Para salir de la crisis, la devaluación de la moneda, que en otros momentos dio resultados, ahora con el euro no es una posibilidad, así que hay que buscar otras alternativas, que pasan por llevar a cabo reformas estructurales.
Flexibilidad del mercado laboral, una mayor cohesión nacional y destierro de los localismos, el español como estandarte de los negocios y la mejora de la competitividad son algunas de las recetas que ofrece The Economist para salir del hoyo. Entre los puntos fuertes de España con respecto a recesiones anteriores, destaca que las finanzas estatales están más preparadas, existen empresas con fuerte internacionalización y especialización y hay un sector bancario potente y sano.
La España de las tres últimas décadas
La publicación repasa la situación de España a través de un recorrido por su evolución, centrado especialmente en los últimos 30 años. Para The Economist, 'mucha gente mayor es bajita', por la dura vida de la posguerra. Sin embargo, 'los jóvenes españoles son notablemente más altos que sus abuelos'. (...). Los nacionalistas están 'obsesionados' con sus lenguas y el localismo de muchas regiones ha hecho que se vuelva al caciquismo. Los administrativos de los tribunales superiores 'sólo trabajan por las mañanas, pero cobran por todo el día completo' y los españoles, que en plano individual son encantadores, se vuelven 'defensivos y poco serviciales' si tienen que atender a clientes. Zapatero es un gran estratega que ha basado su táctica en el flirteo con los nacionalistas y la provocación a la oposición.
Los nacionalismos y la descentralización española son los platos fuertes del informe, a los que dedica el artículo más extenso. ¿Cuánto es suficiente? La transferencia de competencias a los gobiernos regionales ha sido buena para España, pero podría haber ido demasiado lejos, se titula. Para Reid una posible solución al problema de la lucha de competencias e identidades en España sería el federalismo. La recesión, advierte, será una prueba definitiva para el sistema político, y si no se toman las medidas adecuadas, se alargará e impulsará más el paro."

Extracte de l'article publicat a: http://www.elpais.com/articulo/economia/Espana/The/Economist/fiesta/ha/terminado/elpepueco/20081106elpepueco_12/Tes

Aquí teniu l'article original de Michael Reid: http://www.economist.com/specialreports/displaystory.cfm?story_id=12501023

Doncs què voleu que us digui? Jo crec que aquest senyor té tota la raó del món -excepte en allò d'acusar un President d'un govern democràtic com Pujol de "cacic"-. Té molta raó en les seves observacions sobre Espanya i la seva bona ratxa econòmica momentània sense unes bases sòlides de productivitat. Espanya se les ha donat molt últimament de potència econòmica quan és un Estat tercermundista que ha fet diners gràcies sobretot al turisme, a la construcció i al comerç amb les excolònies. I també té raó en apostar pel centralisme per tal d'enfortir Espanya, ja que si Catalunya s'independitzés, Espanya s'enfonsaria. Naturalment el fet que li dóni la raó no vol dir que estigui d'acord en aplicar-ho, ja que a mi m'és bastant igual si Espanya se la fot; prefereixo mirar per Catalunya i pels nostres interessos.

2008-11-12T10:31:00.000-08:00

EL CATALÀ A LA GUÀRDIA CIVIL
Feu clic sobre la imatge per a veure-la més gran.

Deia Jordi Pujol que avui dia estem pitjor que a l'època de Franco, ja que la persecució a que està sotmesa la nostra llengua no s'havia vist mai amb tanta intentsitat com ara.
Avui dia encara el tema és més greu, ja que la persecució està amparada per la democràcia, tant per mitjans de comunicació que manipulen i menteixen impunement, com per part de partits polítics que, al·legant "el dret a la ignorància", ataquen el català fins i tot dins de casa nostra.
El retall de la Vanguardia que us adjunto, ens mostra com no només estem pitjor que a l'època franquista en aquest aspecte, sinó també pitjor que al segle XIX. I això que en aquella època el català escrit gairebé no existia.

2008-11-08T04:29:00.000-08:00

UN EXPERIMENT PERMET A UNA PLANTA TENIR UN BLOC

Vaig llegir l'altre dia a Yahoo! Noticias una cosa al·lucinant: Satoshi Kuribayashi, un investigador japonès, ha creat un sistema mitjançant el qual una planta, anomenada Midori-san, transmet els seus "sentiments" mitjançant impulsos elèctrics, i un ordinador els transforma en paraules i els penja en un bloc.
És impressionant com ha evolucionat la ciència. Està clar que les plantes són éssers vius i que capten senyals de l'exterior, però mai havíem pogut conèixer com ens ho podrien expressar amb un llenguatge que nosaltes entenguéssim.
"Avui ha fet un dia assolellat i he pogut prendre molt de sol...m'he distret una mica", va dir la planta, el nom de la qual vol dir "verd" en japonès, el 16 d'octubre.
Un altre dia digué: "Estava nuvolat. Ha estat un dia fred".
Com podeu veure, tot i com és d'impactant i d'interessant la notícia, la planta no té uns temes de conversa molt variats. De fet podem comprovar que manté els típics temes de conversa "d'ascensor", d'aquells que hom esgrimeix quan es troba amb el clàssic veí o company de feina amb qui no es té molt de tracte i que et veus obligat a dir alguna cosa, però no saps què dir, i és clar, recorres a parlar del temps, que és un tema molt sofert.
També podem constatar que la planta és molt bonica, la qual cosa podria confirmar l'antic proverbi masclista que diu: "las guapas son tontas".
Se m'han acudit unes altres frases que la planta podria haver dit:
"Sempre plou sobre mullat..." en el cas d'estar envejosa d'una altra planta que ha rebut més aigua que ella.
"Estic fumada", si es tractés d'un exemplar de marihuana.
"Avui m'han deixat plantada"... qui no ha viscut aquesta situació?
"He fet arrels", cosa que provocaria enveja als apàtrides (i de la qual n'haurien d'aprendre Ciutadans).
"Estic mal fullada", quan arribés la tardor.
Ho sento, però és que m'agraden molt els acudits verds.

2008-11-07T15:59:00.000-08:00

OBAMA PRESIDENT

Gràcies a déu, Obama ha guanyat les el·leccions als EUA. Molta gent teníem l'esperança de no repetir una era Bush un altre cop, de la mà del que hauria estat el seu successor, McCain.
Ja sigui pel fet de ser del partit demòcrata, pel fet de ser negre o pels aires de canvi en el panorama internacional que ens ha transmès, la seva victòria ha estat una gran alegria per a la majoria de gent al món.

Aquestes són les 10 promeses de campanya d'Obama. Les podeu trobar a: http://my.barackobama.com/page/content/espanol

-Reducir las emisiones de gases efecto invernadero de EE.UU. en un 80% para 2050 y jugar un rol preponderante en la negociación de un acuerdo global que reemplace al Protocolo de Kyoto cuando este expire.
-Retirar todas las tropas de Irak en 16 meses y no dejar bases militares permanentes en el país.
-Establecer un objetivo claro de eliminación de todas las armas nucleares del planeta.
-Cerrar la prisión de Bahía de Guantánamo.
-Duplicar la ayuda de los EE.UU. para erradicar la pobreza extrema para el 2015 e incrementar los fondos en la lucha contra el VIH/SIDA, tuberculosis y malaria.
-Abrir un canal diplomático con países como Irán y Siria en pos de la resolución pacífica de tensiones.
-Despolitizar la inteligencia militar para evitar repetir la manipulación que llevó a la invasión de los EE.UU. a Irak.
-Lanzar un contundente esfuerzo diplomático para detener las muertes en Darfur.
-Sólo negociar nuevos tratados de comercio que contengan pautas de protección laboral y ambiental.
-Invertir 150.000 millones de U$D en los próximos 10 años para apoyar el desarrollo de energías renovables y tener para 2015 un millón de autos eléctricos en circulación.

Ara bé, en el cas que realment es decideixi a fer reals totes aquestes promeses -la qual cosa posaria el món potes enlaire en el bon sentit, la Terra gairebé semblaria Disneyworld comparada amb com la ha deixat en George-, es trobarà amb grans dificultats, per no dir que corre el perill d'acabar com en Kennedy.
No vull ser alarmista, però des de que vaig llegir el llibre La verdadera historia del Club Bilderberg, m'he adonat de moltes coses, i veig el món amb uns altres ulls. I és que, en el cas que aquest club existeixi, un Obama compromès amb les seves idees i promeses corre un seriós perill.
Segons Daniel Estulin, el Club Bilderberg és un grup de persones poderoses que remenen les cireres de tot el que passa al món: guerres, canvis de governs, manipulació de masses, un control creixent sobre la població, crisis -la crisi actual la haurien causat ells, i fixeu-vos que el llibre ja ho vaticinava temps abans de produir-se -... Us aconsello fermament la lectura d'aquest llibre.
Esperem que Obama se'n surti o, si més no, que les tesis de l'autor del llibre siguin falses -cosa que dubto-. Ell és la nostra única esperança, de moment.
Altres enllaços interessants referents al Club Bilderberg:
http://www.redaxxion.com/foro/showthread.php?p=1122946
http://www.islabahia.com/arenaycal/2006/10octubre/la_verdadera_historia_del_club_bildelberg.htm

2008-11-02T05:49:00.001-08:00

SERRAT - Pare

2008-10-31T10:36:00.000-07:00

NO A LA CAPTURA DE L'OSSA HVALA

Si us plau, signeu en aquesta web en contra de la captura de l'óssa Hvala:
http://www.ecologistes.cat/ossa/index.html

Aquesta óssa, un dels pocs exemplars que hi ha a Catalunya, va ferir l'altre dia un caçador que la perseguia. Degut a aquest accident, les autoritats han decidit cercar-la i capturar-la per tal de tancar-la en un centre de recuperació.
Una mostra més que els humans ens hem proposat amotllar el món a la nostra conveniència; hem decidit eliminar tot allò que ens molesti o que ens suposi una amenaça, i si això suposa treure's del damunt una espècie animal - o les que calgui-, ho fem.
Ja n'hi ha prou de creure'ns els amos del món. Deixem els animals viure en pau. Els óssos eren a la muntaya abans que nosaltres, i si ens molesten, el que hem de fer és deixar d'envair el seu hàbitat, no pas fer-los fora a ells.

"Estava una mica nerviosa aquell matí. Per això no em va estranyar el so dels trets, ni les curses ni els crits. No era la primera vegada, però en aquesta ocasió semblaven més insistents. Vaig fugir, però va ser inútil. Un d'ells em va atrapar i em va atacar. Vaig poder veure als seus ulls una brillantor cruel, però també temorosa. Vaig haver de defensar-me i li vaig donar una urpada per poder escapar sense resultar ferida. Ell es va quedar tirat al terra, demanant auxili. Per sort, vaig arribar fins al riu i allà em van perdre la pista. L'endemà vaig sortir a tots els diaris. Pel que sembla, s'organitzarà una batuda per localitzar-me. Ara tinc por perquè sé que aviat arribaran desenes d'homes armats que em perseguiran sense parar per la muntanya. Però per què m'odien? Comentari de Diego Aránega Pérez (Lleida) a la web citada.

2008-10-12T13:00:00.000-07:00

EL CHIKI-FACHA

2008-10-12T12:15:00.000-07:00

12 d'octubre

RES A CELEBRAR

2008-10-05T12:01:00.000-07:00

Així et veu Espanya. Digues prou!

2008-10-04T18:41:00.000-07:00

LA HISTORIA DE LAS COSAS
Vídeo. Duración 20 min

Un video absolutamente genial que explica, en tan solo 20 minutos, y de forma muy didáctica y crítica, nuestro sistema actual de producción y consumo. Y además, tal y como debe de ser, todo está perfectamente documentado en este guión anotado.

Extret de: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=68474&titular=la-historia-de-las-cosas

2008-10-01T01:57:00.000-07:00

EL NARANJITO MECÁNICO

Vídeo que denuncia la manipulació de les masses a Espanya per part de polítics, pseudointel·lectuals i mitjans de comunicació en contra de Catalunya, per a aconseguir vots de dretes.

Primera part

Segona part

2008-09-25T15:48:00.000-07:00

STEPHEN HAWKING DÓNA UN TOC D'ALERTA

L'eminent físic britànic Stephen Hawking, en la seva visita a Santiago de Compostela, ens ha alertat de quelcom que ja alguns prevèiem: "Abans de cent anys hi haurà un cataclisme planetari" (podeu veure aquí l'article a La Vanguar- dia). En una roda de premsa en la qual ha presentat el seu nou llibre, ha assegurat que "el futur de la raça humana haurà de transcórrer a l'espai si no ens volem extingir. Seria desitjable establir una base en un planeta o en una lluna". Segons ell, "les greus amenaces que ens assetgen són que ens estem apropant a una segona era nuclear i aquest canvi climàtic sense precedents".
Un periodista li va preguntar per què no hi ha temps de que l'evolució darwiniana ens faci més intel·ligents. Hawking va afirmar que en aquest segle es descobrirà com modificar tant la intel·ligència com instints com l' agressivitat. També va vaticinar que l'enginyeria genètica -tot lluitant contra els diferents sistemes legals- crearia una raça de superhumans, més intel·ligents i saludables, que entrarien en conflicte amb els humans no millorats els quals, incapaços de competir amb els primers, acabarien desapareixent o conformant una raça inferior.

De fet en Stephen no ens diu res de nou en la primera afirmació; la novetat és que ho diu un científic de reconegut prestigi. Però molts preocupats pel medi ambient ja fa temps que ho veiem a venir. Jo des de fa anys vinc dient que, en aquest segle, en veurem passar alguna de grossa que ens canviarà la vida a tots. O una guerra mundial; o una glaciació; o un canvi brusc en el sistema econòmic per l'esgotament del petroli que provocaria conflictes, guerres, moltes morts i un canvi radical en la forma de viure de la gent; o guerres degudes a l'escassedat de l'aigua; o una nova forma de vida subterrània o enclaustrada, amagada de les radiacions solars i de la contaminació; o una nova victòria del PP a les el·leccions... No sé quina d'aquestes coses passarà primer o si passaran totes, però quelcom d'això veurem. N'estic segur. Si no nosaltres, els nostres fills.
Pel que fa al segon tema, em sembla molt interessant perquè em fa pensar en moltes novel·les i pel·lícules futuristes tipus Blade Runner, Un món feliç d'Aldous Huxley, La màquina del temps de H.G. Wells... Això sí, espero no arribar-ho a veure, sincerament, perquè jo de ben segur que ja no entraria a pertànyer a aquesta raça superior.
El més lamentable és que els qui remenen les cireres del món, que són els qui haurien de llegir totes aquestes coses, no ens ajudaran gaire als que ens hi preocupem per tal de poder-hi posar remei. Així doncs només ens queda intentar influir sobre la opinió pública tant com poguem, i en última instància, esperar el fatal desenllaç mentre gaudim de les nostres vides el màxim possible.

2008-09-19T16:26:00.000-07:00

LA VERSIÓ ORIGINAL DEL CHIKI-CHIKI

2008-09-19T09:46:00.000-07:00

DUEL DE DIVES

2008-09-17T17:35:00.000-07:00

Un alt directiu de SEAT afirma que no han posat cap nom català als seus cotxes 'perquè nosaltres som espanyols'
Dijous, 17 d'abril de 2008 a les 11:00
Extret de: http://www.racocatala.cat

El president del consell d'administració de SEAT, Francisco García Sanz, va dir ahir durant una trobada a l'ambaixada espanyola a Berlín (Alemanya) que els directius d'aquesta empresa del Grup Wolkswagen s'estan "trencant el cap" cercant noms per a la nova berlina que vol estrenar properament. Després d'afirmar que "se'ns han acabat els noms de pobles i ciutats", un periodista de l'Agència Catalana de Notícies va voler-li recordar que no hi havia cap model amb nom de ciutat del Principat, i García Sanz va contestar que "nosotros somos españoles".

L'afirmació la va fer enmig de nombroses rialles als assistents a la xerrada amb els periodistes, entre els que hi havia també l'ambaixador espanyol a Alemanya. García Sanz, que també és membre del consell del grup Volkswagen a Wolfsburg, va anar més lluny i va dir a més a més que "La fábrica está en Martorell, no me la podia llevar a Madrid!!" ('La fàbrica és a Martorell, no me la podia endur a Madrid!'), fent referència a la seu de la SEAT, que actualment es troba a Martorell, en territori principatí.

Ja ho veieu: a més d'anticatalà, desagraït. Aquest bon senyor ha fet els seus calerons a Catalunya però li hauria agradat tenir la fàbrica a Madrid. Doncs si no fos perquè està donant feina a molts catalans, li diria: "emporta't la puta fàbrica a Madrid, que aquí no volem aquests cotxes tan mediocres. A veure si allà va millor el negoci".

2008-09-17T16:57:00.000-07:00

Un diputat de C's insulta les autoritats catalanes durant la inauguració de la delegació de la Generalitat a Berlín
Dissabte, 5 d'abril de 2008 a les 21:00
Extret de: http://www.racocatala.cat

El diputat del Parlament de Catalunya per Ciutadans (C's) José Domingo (a la foto) va insultar ahir part de la comitiva de representants que es trobava a Berlín per inaugurar la nova delegació de la Generalitat a la capital alemanya. El diputat de C's va indignar-se per l'absència de la bandera espanyola en aquella nova oficina de la Generalitat, i va aprofitar l'acte per titllar el director de la nova delegació, Martí Estruch, de "batasuno" perquè segons ell havia dit en altres ocasions que Catalunya era una "colònia" d'un Estat no democràtic.

Posteriorment va preguntar -en castellà- al vicepresident de la Generalitat, Carod-Rovira, perquè no figurava la bandera estatal a la nova oficina de Berlín. Carod va respondre a Domingo que la bandera que hi figurava, o sia la catalana, "és la que diu l'Estatut". Tant Carod com la secretària d'Afers Exteriors de la Generalitat van fer els seus discursos oficials en català; uns discursos que van ser traduïts a l'alemany i escoltats pels principals dirigents de l'ambaixada espanyola a Berlín.

Domingo va ser l'únic diputat de la delegació del Parlament català a Berlín que es va negar a sortir a la fotografia oficial, mentre s'indignava perquè afirmava que li havien dit que la bandera espanyola "era a la tintoreria". Es desconeix si cap periodista va intentar esbrinar o preguntar directament a Domingo si aquest tema entra dins els "problemes reals que interessen a la gent" a què Ciutadans ha fet referència en successives campanyes electorals.

2008-09-09T13:51:00.000-07:00

JOCS OLÍMPICS 2008

Amb l'excusa de no mesclar esport amb política hem assistit
a la vergonya de renunciar a la defensa dels drets humans

2008-09-09T13:05:00.000-07:00

MÉS SOBRE EL MANIFEST

Cliqueu sobre la imatge per a engrandir-la.

Chapeau!

2008-09-09T05:01:00.000-07:00

60 HORAS A LA SEMANA (Autor anònim)

"En las conocidas como revueltas de Haymarket y gracias a la sangre que corrió, la de los obreros explotados disfrutamos hoy en día de la jornada laboral de 40 horas y por ellos y en su memoria celebramos el 1º de Mayo como la fiesta internacional del tabajo.
Estábamos esperanzados en poder lograr una jornada laboral de 35 horas lo que haría posible dos turnos de trabajadores al día y se solucionaría el problema del paro y no cobrariamos menos por ello con la ayuda de los sindicados. Pues hoy los ministros de trabajo de la UE no solo han cerrado esa puerta sino que han dado el primer paso para la implantación de una jornada laboral de 60 horas semanales y más todavía para profesionales como los médicos.
La iniciativa de aumentar la jornada laboral se encontraba paralizada desde hace tres años por la oposición de países como Francia, España e Italia, principalmente, que ejercían la minoría de bloqueo. Con la llegada de Silvio Berlusconi al poder, Italia fue la primera en abandonar el frente de la defensa del derecho social. Posteriormente, el presidente francés Nicolas Sarkozy y el premier británico Gordon Brown pactaron que si el Reino Unido apoyaba la reforma de las agencias de trabajo temporal, Francia apoyaría el aumento de jornada.
España se sigue oponiendo junto con otros países más pequeños, pero la salida adelante de esta norma, que todavía debe ser aprobada por el parlamento europeo, es un claro retroceso social, ya que ¡No tendríamos tiempo ni para cuidar a nuestros hijos! Y esto si que es un ataque de verdad a la familia y al estado del bienestar.
La medida es de libre aplicación para los estados miembros, pero si la aplican muchos y en España no se lleva adelante, España perdería competitividad en el mercado internacional y tarde o temprano cualquier gobierno la aplicará en vistas a la economía.
No sé si la culpa de esto la tiene China, cuyos trabajadores no entienden de revueltas proletarias o quién la tiene; sinceramente me da igual. En Europa ya ha corrido bastante sangre proletaria como para perder lo que hemos ganado. Si a los chinos los explotan es su problema, que se levanten contra el patrón como hicimos los europeos y los americanos y que formen sindicatos, pero no podemos permitir que nos arrebaten aquello que permite que seamos felices y nos realicemos en la vida con el trabajo, entre otras cosas.
Me gustaría tener ahora delante a los que me han dicho durante todos estos años que la lucha de clases hoy en día no está de moda y que hay menos pobreza en el mundo. Quizá, pero lo que está claro es que hoy hay más diferencia, los pobres son más pobres y los ricos son más ricos, y la clase media trabajadora como nosotros nos hemos aburguesado, y en el 1º de mayo sólo sabemos manifestarnos por autopistas para ir a la playa... y con esta actitud pasiva nos meten doblado lo que sea sin que nos enteremos; si no me creéis mirad a los estudiantes cómo nos han metido el tratado de Bolonia sin que apenas salgamos a la calle.
Además de todo esto, por si os parece poco, se contempla en esta medida que en el futuro deberá de ser el trabajador el que pacte 'LIBREMENTE' el sueldo con el empresario, poniendo fin a los convenios colectivos entre gobierno y sindicatos que regulan los salarios mínimos profesionales, bajo los cuales ningún trabajador del sector debe operar; en resumen, además de explotarnos más, hora serán libres de ofrecernos la miseria que les de la gana sin valorar la profesionalidad de nuestro gremio.
Por favor, perdemos horas al día reenviando correos basura que nos amenazan con maldiciones indescriptibles si no lo enviamos a un numero mínimo de personas. ¿Queréis una maldición? Aquí la tenéis:
SI NO REENVÍAS ESTE CORREO A TODOS TUS CONTACTOS PROBABLEMENTE DENTRO DE UNOS AÑOS TE PARTAS LA ESPALDA DE SOL A SOL EN TU PUESTO DE TRABAJO 60 O 65 HORAS SEMANALES, TRABAJANDO SIN VER A TU FAMILIA Y TENIENDO TIEMPO LIBRE PARA REALIZAR EXCLUSIVAMENTE FUNCIONES VITALES, ¡Y ESTO SÍ QUE VA EN SERIO! NO TENDRÁS FORTUNA EN NADA, NO TENDRÁS TIEMPO PARA EL AMOR, SEXO MENOS, Y NO SERÁS FELIZ YA QUE NI DISPONDRÁS DE TIEMPO PARA DISFRUTAR DE LAS MISERIAS DE TRABAJAR, YA QUE TE PAGARÁN UNA PUTA MIERDA QUE LE PAREZCA BIEN A ALGÚN CABRÓN CON UN SUELDO 30 VECES SUPERIOR AL TUYO... YA VERÁS COMO NOS REÍMOS SI NO LO PASAS...
¡REENVÍALO!
Y ALGUNOS ME PREGUNTAN AUN POR QUÉ SOY EUROESCÉPTICO..."

2008-09-04T16:47:00.000-07:00

BEATBOX

2008-07-25T05:38:00.000-07:00

JAVIER RODRIGO DE SANTOS: Del PP,casat,amb fills,religiós, putero, malversador... i gay

Hahahahahahaha!!
Mentre alguns polítics de ses Illes - i entitats sense ànim de lucre- es parteixen la cara per defensar la cultura autòctona, d'altres es dediquen a gastar els diners dels ciutadans en coses que, en teoria, van totalment en contra dels valors que defensen públicament.
I encara hi ha gent -molta- que prefereix votar-los a ells...
Una mostra més de fins on pot arribar l'estupidesa humana.

2008-07-06T10:25:00.000-07:00

MANIFIESTO POR LA LENGUA COMÚN

Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural -nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este país, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación.

Como punto de partida, establezcamos una serie de premisas:

1. Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas y merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido, pero sólo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano.

2. Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas. O sea: los ciudadanos que hablan cualquiera de las lenguas cooficiales tienen derecho a recibir educación y ser atendidos por la administración en ella, pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello "normalización lingüística").

3. En las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua cooficial, junto a la obligación de conocer la común del país (que también es la común dentro de esa comunidad, no lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta. Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella. Que ciertas autoridades autonómicas anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública. Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.

Por consiguiente los abajo firmantes solicitamos del Parlamento español una normativa legal del rango adecuado (que en su caso puede exigir una modificación constitucional y de algunos estatutos autonómicos) para fijar inequívocamente los siguientes puntos:

1. La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles.

2. Todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común.

3. En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.

4. LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica.

5. LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.

Madrid
, 23 de junio de 2008

MANIFIESTO POR LA LENGUA NO COMÚN

Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro Estado por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural –el castellano goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación supuestamente democrática en este Estado, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes no la tienen como lengua materna, o los abusos de derecho de los que la eligen por desconocimiento de las lenguas autóctonas como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación.

Como punto de partida, establezcamos una serie de premisas:

1. Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente “españolas” y merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido, pero por desgracia sólo una de ellas es oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual evidentemente implica injusticia porque en España hay diversas realidades culturales, pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado que dice llamarse democrático. Por otra parte contar con una sola lengua política común es una enorme pobreza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico como el resto de lenguas del Estado y siendo un idioma de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano, que siempre se seguirá hablando en otros países y con lo cual no hay nada que temer por su supervivencia, a diferencia del resto de idiomas.

2. Los ciudadanos tienen derechos lingüísticos, pero también los territorios y las naciones. O sea: los ciudadanos que hablan cualquiera de las lenguas cooficiales del Estado tienen derecho a recibir educación y ser atendidos por la administración en ella, pero también tienen el deber moral y social como ciudadanos de integrarse en el marco cultural donde viven, respetar las reglas del juego y no despreciar la cultura autóctona. Se da el caso incluso de personas que prefieren aprender inglés antes que el idioma del lugar donde viven. Algunas culturas, debido a la presión migratoria tan fuerte y mantenida durante años y a regímenes políticos totalitarios -entre otros motivos-, se ven en la obligación de llevar a término políticas como la inmersión lingüística para asegurar su supervivencia, lo cual llevará a una normalización lingüística que mitigue todos los atropellos sufridos por aquella cultura a lo largo de tantos años.

3. En las comunidades diglósicas es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua común del Estado, junto a la obligación de conocer la propia de la Nación sin Estado (que también es la común dentro de esa comunidad, no lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta. Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en catalán, conociendo sólo de la lengua estatal lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella. Que ciertas autoridades estatales anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe no justifica decretar la lengua estatal como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública. Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.

4. Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que "las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección". Nada cabe objetar a esta disposición tan generosa como justa, proclamada para acabar con las prohibiciones y restricciones que padecían esas lenguas. Incumplido hoy tal objetivo de forma manifiesta, sería un fraude constitucional y una auténtica felonía utilizar tal artículo para justificar la discriminación, marginación o minusvaloración de los ciudadanos monolingües en catalán en alguna de las formas antes indicadas. Por otra parte no olvidemos que el apartado 1 del citado artículo reza: “El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen EL DEBER de conocerla y el derecho a usarla”. Por tanto la injusticia es clara y manifiesta, desde el momento en que tan sólo se impone la obligatoriedad del castellano.

Por consiguiente los abajo firmantes solicitamos del Parlamento español una normativa legal del rango adecuado (que exige una modificación constitucional y de algunos estatutos autonómicos) para fijar inequívocamente los siguientes puntos:

1. Las lenguas catalana, vasca, gallega, aranesa, bable, caló y demás lenguas con todos sus respectivos dialectos deben de ser OFICIALES en todo el territorio estatal y gozar de la misma consideración jurídica que el castellano, que ahora es la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles.

2. Todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en cualquiera de las lenguas oficiales o no del Estado, sea cual fuere su lengua materna y su lugar de residencia. La lengua castellana debe figurar en los planes de estudio de las comunidades nacionales en diversos grados de oferta, del mismo modo que figuran otras lenguas extranjeras como el inglés o el francés, debido a la utilidad que supone su conocimiento, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de las diversas lenguas del Estado.

3. En las Naciones diglósicas del Estado, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, y todo funcionario debe de tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela deberá de ser siempre en primer lugar en el idioma autóctono del respectivo lugar.

4. LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas Naciones es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua castellana.

5. LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración estatal como de las nacionales, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal su lengua autóctona, lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos nacionales deberán de emplear, como es natural, el idioma propio de la Nación correspondiente.

Barcelona
, 6 de julio de 2008

2008-06-13T19:16:00.000-07:00

Polònia - Yo soy el líder

2008-06-11T03:40:00.001-07:00

Passeig de la Fama, Hollywood

2008-06-10T14:51:00.000-07:00

Air Goebbels

Després de la polèmica creada amb la negativa del President de Air Berlin a que es faci servir el català als seus avions (negativa seguida d'un article criticant despectivament la política lingüística balear), la sempre vehement Pilar Rahola l'ha replicat amb un esplèndid article que no té desperdici. En Joan Puig (ERC), famós per banyar-se en la piscina de Pedro J. Ramírez (qui no conegui la història, per favor que miri l'enllaç, és de les pàgines més brillants de la història recent d'Espanya) tampoc s'ha quedat curt, i ha atacat amb molta duresa Air Berlin, anomenant-la "Air Goebbels".
No sé si en fem un gra massa amb tot això els catalans (si ens hem de guiar pels centenars de posts que han rebut na Pilar i en Joan, som un feixistes genocides i voraços), però a mi no em sembla gens malament que en una companyia aèria que pretén guanyar-se els seus dinerons a les Balears, el personal t'atengui en català encara que sigui només per a dir-te "bon dia", de la mateixa manera que han hagut de fer l'esforç de fer-ho en castellà. Tan dífícil és que poguem ser atesos en el nostre idioma?
De totes maneres, em procupa molt més el fet d'anar a qualsevol bar, restaurant, botiga de roba, etc. a Barcelona i que tot el personal siguin immigrants que no entenen ni papa de català. Em fa sentir estrany a la meva pròpia terra. Jo crec que hauríem d'exigir més en aquest aspecte com a catalans, però no d'una manera barroera ni maleducada (moltes d'aquestes persones són nouvingudes i se'ls ha de deixar una mica de marge perquè aprenguin), sinó simplement utilitzant el nostre idioma i no renunciant-hi. Això fa que el català sigui usat i a més li donem la oportunitat al nouvingut per a que el practiqui.
Ah per cert, el Tribunal Suprem ha donat la raó a Joan Puig en el tema famós de la piscina. Foteu-vos, peperos constitucionalistes que respecteu tant les decisions del Poder Judicial, i que tant defensàveu la ocupació il·legal d'una platja pública per part d'en Pedro J., tot demostrant una devoció pel caciquisme molt pròpia de l'Espanya "cañí".

2008-04-24T16:40:00.000-07:00

CARME CHACÓN

FOTEU-VOS, FATXES! TENIU UNA MINISTRA DE DEFENSA PACIFISTA, DONA, EMBARASSADA, SOCIALISTA I NACIONALISTA CATALANA! UEEEE!
NOMÉS LI FALTA SER MUSULMANA PER ACABAR-LOS D'EMPRENYAR, HEHEHE!

2008-04-11T03:36:00.000-07:00

PEPERO SANGUINARI

El candidat del PP a l'Ajunta- ment de Talavera de la Reina, Jaime Ferrero, ha estat expulsat del partit després que es descobrís que el seu hobby era torturar gats i fer-se fotos amb els seus trofeus, amb un somriure de felicitat.
No m'extendré massa parlant d'aquest fill de puta. Només dir que no l'haurien d'haver expulsat del partit, ja que representa molt bé la gent del PP: persones que gaudeixen amb el poder i que no tenen cap compassió envers els més febles. El PP sempre ha defensat la caça i les "corridas de toros" -fins i tot ho recull al seu programa electoral-, i quan era al poder, com tots sabem, va subvencionar la fundación Francisco Franco. Per tant, si aquest cabró havia de formar part d'un partit polític, no podia ser un altre que el PP.
El pitjor de tot és que aquest paio segurament no rebrà cap mena de càstic legal, ja que, malgrat que el Codi Penal recull el maltractament animal, els jutges rarament apliquen la pena corresponent.
Dirigents del Partit Popular: no us deixeu escapar una bona peça com aquesta, homes. Us pot ser molt útil per a combatre plagues vàries com els homosexuals i els catalans.

2008-04-09T14:17:00.000-07:00

CATALUNYA

2008-03-24T16:40:00.000-07:00

EL CONFLICTE TIBETÀ SEGONS L'ABC
(Portada fictícia)

Llegiu el lateral. Cliqueu sobre la imatge per a engrandir-la.

2008-03-16T09:29:00.000-07:00

VÍDEO GRACIÓS

2008-03-10T16:57:00.000-07:00

BIPARTIDISME O MANCA DE PLURALITAT

Les eleccions del 9 de març han suposat un panorama desolador per als partits petits: el marc polític s'ha bipolaritzat brutalment sota l'excusa del "vot útil", deixant gairebé fora de joc partits petits com IU, ERC, i altres que fins i tot han desaparegut. Gran part de la culpa la té el debat televisiu entre Zapatero i Rajoy, que dóna a la gent una idea falsa de la realitat: que només existeixen aquests dos partits. Esperem que aquesta situació no es consolidi ni vagi a més, perquè de ser així, estaríem davant d'una perversió de la democràcia, per no dir una nova forma de dictadura. La pluralitat es queda molt ressentida ja que només tenen capacitat d'intervenir en la vida política i de dir la seva els dos partits més grans.
Avui dia la diversitat està en perill, no només en política sinó en tot plegat. Es parla molt de diversitat, mestissatge, interculturalitat, i totes aquestes històries, però no serveixen de res aquestes paraules boniques si ja dins del mateix Estat no es dóna oportunitat als partits petits per a poder treballar. I és que els milers de votants d'aquests partits, que no són pocs, se senten impotents davant d'un sistema electoral que no els fa justícia. És la dictadura de la majoria.

Per si tot això no fos poc, els dos grans partits d'Espanya encara es plantegen reformar la llei electoral, per evitar el que, segons ells, suposa una "excessiva representació" dels partits petits i dels "nacionalistes". N'hi ha per tirar el barret al foc.

Per altra banda em preocupa la gran embranzida que experimenta últimament la dreta espanyolista feixista, encoberta en partits de Nova Planta -com el Decret- com són Ciutadans i UPD - inicials de "Unificación, Regreso y Dictadura-. I els dic feixistes perquè diuen ser antinacionalistes però són nacionalistes espanyols, o sigui, els sembla bé que existeixi una Nació espanyola, però no que en puguin existir d'altres. Si això no és feixisme, que m'ho expliquin.
I ja no cal parlar d'España2000, Falange, i disbarats similars, que encara tenen la barra de presentar-se a les eleccions.
Com deia Lluís Llach, "companys, no és això" pel que van lluitar els nostres avantpassats.

2008-02-27T17:54:00.000-08:00

CARAMELLES 2008

Música: Umbrella, de Rihanna
Lletra: Xavitenor

Ara hem tingut eleccions,
els polítics són tots molt bons,
ens han promès de tot i més,
però al final tot queda en res.
El Zapatero tornarà
quatre-cents euros als currants,
El Rajoy arbres plantarà,
ecologista s’ha tornat.
Per què tot això ens han promès,
sabent que no faran res?
Però ens han volgut enganyar;
Amb l’AVE ja va passar,
La Magdalena Alvares
ens el prometé fa molt de temps,
però ha arribat el dos mil vuit.
Bravo, bravo, Magdalena, ena, ena, eh, eh, eh,
bravo Magdalena, ena, ena, eh, eh, eh.
Bravo Magdalena, ena, ena, eh, eh, eh,
bravo Magdalena, ena, ena, eh, eh, eh.

“Yo me llamo Josep Lluís,
en Barcelona y en Pequín”,
no vull que em canvieu el nom,
perquè jo sóc tot un prohom.
Però el Rajoy ho ha deixat clar
no vol aprendre el català,
és més important l’anglès
per saber dir Txotxenaguer.
Per què si ara venen immigrants,
a Espanya s’han d’adaptar,
però ningú ha d’aprendre català?
Ja riurem per no plorar...
No serà que encara viuen
les idees del franquisme
que tant ens van separar?
Y tu por qué no te callas, callas, callas, eh, eh, eh,
por qué no te callas, callas, callas, eh, eh, eh.
Por qué no te callas, callas, callas, eh, eh, eh,
por qué no te callas, callas, callas, eh, eh, eh.

Kosovo és independent,
o això diu la seva gent,
ara això ha de ser oficial,
però alguns ja s’hi han negat.
No volen els espanyols
obrir la caixa dels trons,
això els pot fer molt de mal,
pot trencar la unitat.
Al Rei no li agradarien gens
els pobles independents,
lliures i republicans;
l’haurien d’acomiadar,
apuntar-se a l’atur,
com el Fidel Castro, ja veus tu,
que ara acaba de plegar.
Y tu por qué no te callas, callas, callas, eh, eh, eh,
por qué no te callas, callas, callas, eh, eh, eh.
Por qué no te callas, callas, callas, eh, eh, eh,
por qué no te callas, callas, callas, eh, eh, eh.

2008-02-26T14:38:00.000-08:00

FOTOS CURIOSES

2008-02-12T14:20:00.001-08:00

Gener 2008

LA PREMIÈRE DAME

La que ara és la "primera dama" de la República Francesa, la model i cantant Carla Bruni, ha protagonitzat un spot televisiu d'un cotxe, concretament del Lancia Musa.

Us imagineu una situació similar a Espanya?

2008-02-12T04:51:00.000-08:00

Gener 2008

"ADIÓS, BOADELLA"

N'Albert Boadella ens ha regalat una de les seves pallassades: un llibre titolat "Adiós, Cataluña", on critica els poders públics i la societat catalana perquè, segons ell, hi ha una espècie de dictadura catalanista que ha propiciat que els seus espectacles no tinguin èxit.

I jo li pregunto: si la gent no et va a veure, no serà perquè els teus espectacles no agraden? I una altra cosa: Per què, amic Albert, no critiques també el nacionalisme espanyol, que fa molt més mal al món i té molt més poder - començant pel militar, cosa que el nacionalisme català no té - ? I el pitjor de tot és que aquest suposat intel·lectual és afeccionat a les curses de braus. Bravo, Albert! Quin nivell intel·lectual el teu!

Com diu Isabel-Clara Simó en una encertadíssima carta de comiat, "adéu Boadella, i si no és molèstia, no tornis".

2008-02-12T04:49:00.000-08:00

Gener 2008

"CARTUCHO DE PLOM"

Ahir em va passar una cosa ben curiosa. Vaig anar a una papereria que tinc prop de casa a comprar cartutxos de tinta per a ploma estilogràfica, ja que m'agrada molt escriure amb ploma: em fa la lletra més bonica.

-Hola, voldria cartutxos de tinta per ploma.

La dependenta, una noia jove bastant garrula, respon:

-Cartuchos de que? De plom?

-De ploma.

Amb una cara com si li parlessin en xinès, em diu:

-Díselo al jefe mejor, que yo no te entiendo.

Li vaig demanar al seu cap, i ell sí que em va entendre. Aquest li va ensenyar els cartutxos a la noia, i aquesta es va quedar ben sorpresa; era evident que mai havia vist aquell producte.

Com sempre, l'experiència em va fer pensar en una sèrie de conclusions:

-La noia era molt més garrula del que podia semblar pel seu aspecte.

-Aquesta noia no deu haver vist mai a la vida una ploma estilogràfica, tot i treballar en una papereria; o si més no, no sap com funcionen. Tenint en compte que deu tenir uns vint-i-cinc anys d'edat (tot i aparentar molts més), dedueixo que a l'escola no la han fet escriure mai amb ploma, com em feien fer a mi quan hi anava.

-M'estic fent gran. L'escriptura amb ploma estilogràfica ja és com un exercici d'arqueologia, i avui dia a les escoles ja no es fan servir.

2008-02-12T04:46:00.000-08:00

Desembre 2007

CONVERSES DUALS

-Hola Jordi, com estàs?
-Uff, "no me hables"... avui volia anar a veure l'Oscar però al final "como que no": Hi havia una caravana "impresionante que te cagas" a l'autopista i he arribat "tope tarde"...
-Tranquil tio, ja hi anirem un altre dia, si total "no creo que nos linche por llegar tarde"...

Converses com aquestes estan sent molt comunes últimament. No sé si és perquè ara m'hi fixo més, però veig que s'està extenent aquest vici com una plaga. És com una versió una mica més culta del "catallà", o "catanyol" ( Ex. "Tinc que obrir el grifu del techu i fer-me un bucata de jamó i ques").

Ja em perdonareu però és un costum que no el suporto. He deduït que la gent ho fa com per donar un toc simpàtic a la conversa, com si "en castellano quedara la cosa más graciosa". Es poden extreure vàries conclusions possibles d'això:

1) El català és un idioma massa seriós o avorrit i cal posar-li la "salsa" del castellà per fer-lo divertit.

2) Si parlem dos idiomes alhora la conversa esdevé més amena, la qual cosa em porta a una sub-conclusió: quan tenim una conversa en castellà, també la amenitzem amb trossets de frase en català? Un exemple seria:
"Tranquilo tío, ya iremos otro día, si total 'no crec que ens linxi per arribar tard'".
No cola, oi? No resulta més graciosa la frase usant aquesta tècnica a l'inversa.

3) Tenim una manca tan gran de vocabulari en català que hem de recórrer al castellà per poder completar una frase coherent. Si ja els experts d'Espanya anuncien que cada cop la gent té menys vocabulari -degut en part a l'ús de les noves tecnologies i a la pèrdua de l'hàbit de llegir llibres-, imagineu-vos amb el català el que estarà passant, que està en tan gran inferioritat de condicions...

4) Molta gent catalana simplement aprofita el moment còmic que suposa el fet de dir coses en castellà amb llur accent català, per tenir un discurs graciós. Aquesta conclusió seria la més benevolent.

Resumint: sembla que no poguem tenir una conversa íntegrament en català. Si estem parlant en català, per què coi hem de fer una conversa dual i rematar les frases en un altre idioma? No es poden dir coses gracioses en català? O és que tampoc ens hem d'esforçar per tenir un vocabulari ric en el nostre idioma? Per això em vaig passar anys estudiant, consultant el diccionari i intentant parlar i escriure un català el més correcte possible?

M'hauria agradat pensar que es tracta només d'un costum simpàtic propi del registre col·loquial i que la gent sap mantenir una conversa, quan cal, íntegrament en català, o bé redactar un text en aquest idioma sense usar barbarismes. Però l'experiència m'ha indicat que no és així. Això és una mostra més de que el bilingüisme és una falàcia.

2008-02-12T04:44:00.000-08:00

Desembre 2007 en endavant

AMPLIACIONES A LA LEY DE MURPHY , por Xavitenor
-Cuanto más te urja sonarte los mocos o bien obturar una hemorragia nasal, más difícil será abrir un paquete de kleenex.
-Cuanto más buena, cachonda y apresurada esté la chica, y menos rato le quede para que se le pase la borrachera y para que vuelvan sus padres a casa, más difícil será encontrar una farmacia abierta, que les queden condones y que se pueda abrir el respectivo envase.
-Cuanto más asquerosa y vulgar sea una canción, más fuentes tendrá en el Emule, y más rápidamente se bajará.

2008-02-12T04:40:00.000-08:00

Desembre 2007

XT (desperto passions, hehehe!)

2008-02-12T04:34:00.000-08:00

Desembre 2007

"Hi ha un conte molt bo per explicar què passa a Catalunya amb la llengua. Uns savis amb els ulls embenats toquen un elefant. El que toca l'ullal pensa que és una roca, el que toca la trompa creu que és una serp. Vaja, que si només mirem un trosset de la realitat no ens en podem fer una idea general. Aquesta deu ser l'explicació dels atacs que pateix cíclicament el català. Bé, potser n'hi ha una altra: la propagació conscient de la calúmnia, perquè ja se sap que una mentida repetida mil cops acaba sonant a veritat. Dir que el castellà està perseguit a Catalunya es tan veritat com afirmar que els elefants no tenen trompa ni ullals.
Una altra mentida, i aquesta sí que ha fet forat, és que parlar en català a un desconegut es de mala educació. Hi ha llengües ofensives i llengües amables? Ens han volgut fer creure que n'hi ha de més dolces o que les llengües amb més parlants són més viables, que són llengües de cultura, internacionals. Contra aquests prejudicis cal tenir clar que tota llengua que permeti la vida dels seus parlants al seu territori és viable, que tota llengua està lligada a la seva cultura i que totes les llengües van néixer locals; la internacionalització sempre depèn de qüestions geopolítiques. Cap llengua està més preparada per a internacionalitzar-se que una altra.
Parlar la llengua pròpia d'un país a un nouvingut és de mala educació? Potser el que és de mala educació és negar-li el dret a aprendre la llengua de la terra que l'acull, negar-li el dret a ser un més [...]".

Extret de la revista NUS, del Centre de Normalització Lingüística de Sabadell