De festa: estrany a la meva pròpia ciutat

L'altre dia vaig sortir de festa amb una amiga llatina, una noia molt simpàtica i divertida. Em va proposar d'anar a ballar a una discoteca llatina de Sabadell, la meva ciutat natal; jo, com que ja fa molt de temps que no surto per Sabadell -des de fa anys els meus amics i jo sortim més per Barcelona-, vaig assentir i vaig deixar-me portar a aquest local del qual jo, en principi, no en tenia coneixement.
No us podeu imaginar quina va ser la meva sorpresa quan vaig descobrir que aquella discoteca de música llatina.... no era ni més ni menys que l'antic Blas Blas! Sí, senyors! Un pub en el que tots els joves de classe mitjana/alta de Sabadell ens reuníem els dissabtes nit. Un local on es trobava tota la joventut del centre de la ciutat, un local on es parlava gairebé en exclusiva en català fa uns deu o quinze anys i on ens coneixíem tots. La imatge d'entrar en aquell local on feia tant de temps que no hi entrava, i veure que la música que ara sonava era només música llatina, i tots els parroquians eren llatins -no hi havia ni una sola persona nativa de la ciutat al local, tots eren llatins, jo era l'únic català-, em va causar un gran impacte. Vaig sentir, a banda d'una gran sorpresa, un desconcert, pel fet de sentir-me com estrany a la meva pròpia ciutat. Aquell local on tots els joves de vint-i-pocs anys del centre de Sabadell anàvem per a ballar i passar una bona estona tot descobrint els grans nous èxits del pop britànic (REM, The Corrs, apart de clàssics més antics com The Cure, Police, etc), s'ha convertit en un local per a immigrants llatins on poden escoltar i ballar la seva música sense la presència de cap persona autòctona. Evidentment aquesta reflexió meva corre el perill d'ésser titllada de racista, xenòfoba, tancada segons l'òptica globalitzada predominant, etc etc... però res més lluny de la realitat, ja que jo puc presumir de tenir amics llatinoamericans i de fruir de la seva música i de la seva cultura sense cap recança. No obstant, com a ciutadà que també sóc del món, i de la meva terra, crec que tinc tot el dret a manifestar la meva opinió i la meva preocupació, tal i com ho faria qualsevol persona de qualsevol racó del món -per exemple les tribus indígenes de l'Amazònia-, tot veient que aquell món on sempre havien viscut des de petits està desapareixent degut a la pressió forània. En aquest cas, l'única diferència entre un indi de l'Amazònia i un català és que el primer veu el seu món assetjat per una pressió militar, i el segon per una pressió demogràfica pacífica. Però el resultat no deixa de ser el mateix: Una persona que, de sobte, veu com el món que coneixia, els seus referents socials, musicals, geogràfics, etc. s'ensorren davant dels seus ulls sense poder-hi fer res, i el que és més greu: sense poder ni queixar-se públicament, sota pena d'ésser titllat de xenòfob.

Amb tot els respecte per a altres cultures i procedències -crec que les meves amistats d'arreu del món m'avalen per a no ésser qualificat d'intolerant-, sento que els catalans cada cop ens trobem amb el  nostre món més minvat i més reduït, i tinc la impressió que acabarem sent un fenòmen del passat i totalment residual, i parlant el nostre idioma i recordant els nostres referents quan siguem vellets en les tertúlies de la residència d'avis en la qual acabem destinats.
A les persones d'altres procedències que no puguin entendre tot això que explico, les convido simplement a imaginar que tot això passés a la seva ciutat natal; que per exemple una d'aquestes persones peruanes, dominicanes, etc. que tant gaudeixen de la música del seu país dins del nostre -i ni tant sols els sembla estrany perquè ells creuen, amb tota la raó del món, que aquí no tenim música pròpia, ja que nosaltres mateixos no fem res per a promocionar-la ni defensar-la -, imaginanin que la seva ciutat natal -Santo domingo, Lima, Quito, la que sigui-, fos envaïda pacíficament per milions d'immigrants catalans, i que les discoteques on han anat tota la vida, a partir d'ara només fossin freqüentades per catalans i només hi sonés rock català. Us ben asseguro que la meva preocupació seria per ells ben entesa i compartida. I suposo que comprendran per què la gent de Sabadell de tota la vida ha deixat d'anar a aquests llocs, de la mateixa manera que un habitant de Sao Paulo deixaria d'anar a la discoteca on ha anat tota la vida si veu que a partir d'ara només hi sona pop bielorús i només hi van immigrants bielorussos.