LA PASSIÓ PER LA VERMELLA
Aquests dies hem viscut una autèntica eufòria amb el tema de 'la Roja'. Gràcies als jugadors catalans que han format part de la sel·lecció espanyola, l'equip ha guanyat el Mundial, i tot l'Estat ha viscut una onada d'espanyolisme sense precedents. Pels carrers de Barcelona i de tot Catalunya es podien veure nombroses banderes 'rojigualdas' i gent amb la samarreta d'Espanya sense cap complexe. Ha estat com si de sobte l'"espíritu nacional" hagués resucitat i amb més força que mai. fins i tot a Catalunya els immigrants, en un intent fallit de voler demostrar llur integració al país, lluïen la samarreta vermella. L'apogeu de l'espanyolisme era tal, que en tota la temporada que va durar el Mundial i els dies successius al triomf, les opcions alternatives, especialment el catalanisme, eren especialment mal vistes, fins el punt que si deies que apoiaves les sel·leccions catalanes eres fustigat i vilipendiat automàticament, i convidat a l'ostracisme social.
Ja per sort tota aquesta eufòria i tot el bombardeig mediàtic, incessant, descarat i inexhorable com ja era de preveure, ha quedat enrere, i el nacionalisme imperial es va recloent de nou a la seva caverna. Però ha estat especialment trist per a mi constatar que una cosa tan banal com el futbol pot fer revifar aquesta bèstia famolenca de poder, fins al punt que moltes persones -especialment dones- que diuen estar fartes de futbol i critiquen les seves parelles per entretenir-s'hi tant, ara eren capaces de mirar-te malament pel fet de que a tu segueixi sense agradar-te el futbol i segueixis sentint-te català. Especialment m'ha dolgut veure com alguns immigrants m'han volgut donar lliçons de patriotisme i de ciutadania dient-me que havia d'apoiar Espanya, la unitat d'Espanya, i xorrades similars, la qual cosa m'ha fet veure que encara ens queda moltíssima feina per fer als catalans, no només pel tema de recolzar el nostre país i les nostres sel·leccions, sinó pel fet de fer pedagogia de cara als nouvinguts, que pel que sembla, la gran majoria només veuen Espanya i no són capaços d'adonar-se del fet català i d'assimilar-lo com a seu, per més temps que portin aquí.
En fi, jo, a diferència de molts altres catalans, puc dir amb orgull que no vaig caure en allò fàcil de celebrar el triomf de 'la vermella' només pel fet de celebrar alguna cosa i pel fet de que hi participessin jugadors del Barça. Personalment em sembla molt frívola aquesta actitud que va tenir molta gent, i penso que hem d'estar amb Catalunya a les verdes i a les madures, i no pas celebrar per celebrar. Els jugadors catalans que van jugar amb la vermella no són més que uns venuts, i com la resta d'esportistes catalans, haurien d'estar apoiant més les nostres sel·leccions en comptes d'anar a per la pela.
Ara que, si jo cobrés el mateix que ells, faria exactament el mateix, defensaria la bandera espanyola com el que més, o fins i tot li faria un petó, però un petó d'aquells sense sentiment, el petó que fa una prostituta al seu client que li deixarà una bona guita. això sí, la meva samarreta interior amb l'estelada i el burro català, no me la treuria ningú...
Aquests dies hem viscut una autèntica eufòria amb el tema de 'la Roja'. Gràcies als jugadors catalans que han format part de la sel·lecció espanyola, l'equip ha guanyat el Mundial, i tot l'Estat ha viscut una onada d'espanyolisme sense precedents. Pels carrers de Barcelona i de tot Catalunya es podien veure nombroses banderes 'rojigualdas' i gent amb la samarreta d'Espanya sense cap complexe. Ha estat com si de sobte l'"espíritu nacional" hagués resucitat i amb més força que mai. fins i tot a Catalunya els immigrants, en un intent fallit de voler demostrar llur integració al país, lluïen la samarreta vermella. L'apogeu de l'espanyolisme era tal, que en tota la temporada que va durar el Mundial i els dies successius al triomf, les opcions alternatives, especialment el catalanisme, eren especialment mal vistes, fins el punt que si deies que apoiaves les sel·leccions catalanes eres fustigat i vilipendiat automàticament, i convidat a l'ostracisme social.
Ja per sort tota aquesta eufòria i tot el bombardeig mediàtic, incessant, descarat i inexhorable com ja era de preveure, ha quedat enrere, i el nacionalisme imperial es va recloent de nou a la seva caverna. Però ha estat especialment trist per a mi constatar que una cosa tan banal com el futbol pot fer revifar aquesta bèstia famolenca de poder, fins al punt que moltes persones -especialment dones- que diuen estar fartes de futbol i critiquen les seves parelles per entretenir-s'hi tant, ara eren capaces de mirar-te malament pel fet de que a tu segueixi sense agradar-te el futbol i segueixis sentint-te català. Especialment m'ha dolgut veure com alguns immigrants m'han volgut donar lliçons de patriotisme i de ciutadania dient-me que havia d'apoiar Espanya, la unitat d'Espanya, i xorrades similars, la qual cosa m'ha fet veure que encara ens queda moltíssima feina per fer als catalans, no només pel tema de recolzar el nostre país i les nostres sel·leccions, sinó pel fet de fer pedagogia de cara als nouvinguts, que pel que sembla, la gran majoria només veuen Espanya i no són capaços d'adonar-se del fet català i d'assimilar-lo com a seu, per més temps que portin aquí.En fi, jo, a diferència de molts altres catalans, puc dir amb orgull que no vaig caure en allò fàcil de celebrar el triomf de 'la vermella' només pel fet de celebrar alguna cosa i pel fet de que hi participessin jugadors del Barça. Personalment em sembla molt frívola aquesta actitud que va tenir molta gent, i penso que hem d'estar amb Catalunya a les verdes i a les madures, i no pas celebrar per celebrar. Els jugadors catalans que van jugar amb la vermella no són més que uns venuts, i com la resta d'esportistes catalans, haurien d'estar apoiant més les nostres sel·leccions en comptes d'anar a per la pela.
Ara que, si jo cobrés el mateix que ells, faria exactament el mateix, defensaria la bandera espanyola com el que més, o fins i tot li faria un petó, però un petó d'aquells sense sentiment, el petó que fa una prostituta al seu client que li deixarà una bona guita. això sí, la meva samarreta interior amb l'estelada i el burro català, no me la treuria ningú...
Comentaris