CATALUNYA. ON ESTEM?
El problema que origina aquesta situació hi és i hi continuarà sent a pesar que vulguin interpretar i vendre que el problema correspon a un nacionalisme passat de moda i una reacció irracional.
El problema de base s’arrossega des de fa molt de temps i per interessos, per manca d’informació o d’anàlisi, o fins i tot, per por, hi ha molta gent fins i tot de la mateixa Catalunya que no ho te clar o hi està en contra.
Es evident que la centralització pretén uniformitzar les diferències en idioma, cultura, ensenyament, en la forma de encarar la vida personal i comunitària i de forma molt especial l’economia.
Els greuges a Catalunya venen de molt lluny, però si ens centrem en els del últims anys son força palesos. Per exemple, quant el COI va concedir la Olimpíada a Barcelona es va organitzar que Madrid fora capital Mundial de la Cultura i Sevilla l’Expo i l’AVE.
A part de l’economia, a partir de un determinat moment coincidint amb governs forts a Madrid, es va prendre consciencia de que la re-centralització respecte a les autonomies era un fet palès e imparable. Amb aquesta consciencia a Catalunya es va voler modificar l’Estatut que amb les noves directrius de l’Estat quedava amb moltes mancances. Els treballs van ser feixucs però, la comissió que va acabar obtenint un consens dins l’autonomia catalana, que fins i tot va tenir el recolzament de qui posteriorment va ser cap del Govern Central (el famós “apoyaré”). Després va passar el que va passar. L’Estatut va arribar a Madrid a on el van desplomar de tal manera que Alfonso Guerra va arribar a dir que fins i tot després de passar pel Tribunal Constitucional, encara l’hi havien passat el ribot (“cepillado” va ser el terme). El text que va tornar a Catalunya era inoperant i l’acció dels òrgans del govern –central va ser considerada abusiva, encara que evidentment no il·legal. Aquí va començar una progressiva e imparable desafecció de la societat catalana que va considerar que l’estaven colpejant durament utilitzant totes les armes possibles. A partir d’aquí, el “no” va ser la resposta a qualsevol incitativa legislativa o econòmica que podes beneficiar d’alguna manera a la Generalitat. En les xarxes hi ha textos ben demostratius sobre això i no cal enumerar-los, perquè tothom els coneix o els pot trobar.
En relació a l’economia no hi ha hagut manera de fer un reglament econòmic per establir de una forma objectiva ingressos i despeses entre l’Estat i autonomia i poder balanços objectius. Sense voler atribuir culpabilitat, cal dir que la manca de consens sol venir de qui té mes poder o que considera que hi pedrera més.
Respecte ales resolucions dels parlaments, en especial la resolució exprés que legalment permetia les votacions de l’1-O, atacada durament per l’oposició i per el Govern Central, cal recordar el canvi i d’atribucions del Tribunal Constitucional promogut per el partit del govern, a les hores amb majoria absoluta, també va utilitzar aquest sistema exprés per canviar les. El Tribunal Constitucional, fins a les hores òrgan consultiu va passar a tenir capacitat executiva.
Totes aquestes injustícies, totes legals això si, i els constants incompliments en els inversions publiques a pesar de les resolucions i requeriments del Tribunal Constitucional (que en aquest cas el no seguir-les no va originar cap problema), son el caldo de cultiu del immens enfado de una gran part de la societat, especialment catalana. Això explica que a pesar de la moderació i conservadorisme de la societat catalana hi hagi una gran part de catalans que hagin considerat que no volen estar sota el paraigües de un Estat que a mes de tractar-los malament, els desprestigien i a mes els renyen. Tampoc s’acaba d’entendre que hi hagi gent que, a pesar de tot no n’és conscient, o no l’afecta directament o senzillament no li importa que la relació Catalunya i Espanya sigui la que és.
Abundant amb tot això, l’Estat s’ha dedicat a fer propaganda negativa d’aquesta manca d’enteniment. Clar que es pot considerar que tenir un enemic comú sempre uneix i dona vots. Mirat així, la situació encara es hi ofereix avantatges, dons a mes de tenir una part de la societat espanyola, que no acaba d’estar uniformitzada, controlada, y objecte de critiques injustificades, promouen una injusta falsa imatge en opinió publica del resta de Espanya que els desprestigia. Tan és així, que no es infreqüent que persones del resta de Espanya que té parents a Catalunya els hi preguntin com ho poden resistir o si els tracten be.
Aquesta situació no es resol per decret ni per la força. El problema hi és i tothom que n’és conscient o ho ha analitzat a fons continuarà tenint els mateixos sentiments i la mateixa sensació, sigui de la part que sigui. Si no s’hi posa remei a fons i per lo tant es busquen solucions reals, el problema seguirà actiu i tots els actors estaran amatents, esperant la propera oportunitat de mirar de resoldre-ho.
(Autor anònim)
Comentaris