Desembre 2007
CONVERSES DUALS
-Hola Jordi, com estàs?
-Uff, "no me hables"... avui volia anar a veure l'Oscar però al final "como que no": Hi havia una caravana "impresionante que te cagas" a l'autopista i he arribat "tope tarde"...
-Tranquil tio, ja hi anirem un altre dia, si total "no creo que nos linche por llegar tarde"...
Converses com aquestes estan sent molt comunes últimament. No sé si és perquè ara m'hi fixo més, però veig que s'està extenent aquest vici com una plaga. És com una versió una mica més culta del "catallà", o "catanyol" ( Ex. "Tinc que obrir el grifu del techu i fer-me un bucata de jamó i ques").
Ja em perdonareu però és un costum que no el suporto. He deduït que la gent ho fa com per donar un toc simpàtic a la conversa, com si "en castellano quedara la cosa más graciosa". Es poden extreure vàries conclusions possibles d'això:
1) El català és un idioma massa seriós o avorrit i cal posar-li la "salsa" del castellà per fer-lo divertit.
2) Si parlem dos idiomes alhora la conversa esdevé més amena, la qual cosa em porta a una sub-conclusió: quan tenim una conversa en castellà, també la amenitzem amb trossets de frase en català? Un exemple seria:
"Tranquilo tío, ya iremos otro día, si total 'no crec que ens linxi per arribar tard'".
No cola, oi? No resulta més graciosa la frase usant aquesta tècnica a l'inversa.
3) Tenim una manca tan gran de vocabulari en català que hem de recórrer al castellà per poder completar una frase coherent. Si ja els experts d'Espanya anuncien que cada cop la gent té menys vocabulari -degut en part a l'ús de les noves tecnologies i a la pèrdua de l'hàbit de llegir llibres-, imagineu-vos amb el català el que estarà passant, que està en tan gran inferioritat de condicions...
4) Molta gent catalana simplement aprofita el moment còmic que suposa el fet de dir coses en castellà amb llur accent català, per tenir un discurs graciós. Aquesta conclusió seria la més benevolent.
Resumint: sembla que no poguem tenir una conversa íntegrament en català. Si estem parlant en català, per què coi hem de fer una conversa dual i rematar les frases en un altre idioma? No es poden dir coses gracioses en català? O és que tampoc ens hem d'esforçar per tenir un vocabulari ric en el nostre idioma? Per això em vaig passar anys estudiant, consultant el diccionari i intentant parlar i escriure un català el més correcte possible?
M'hauria agradat pensar que es tracta només d'un costum simpàtic propi del registre col·loquial i que la gent sap mantenir una conversa, quan cal, íntegrament en català, o bé redactar un text en aquest idioma sense usar barbarismes. Però l'experiència m'ha indicat que no és així. Això és una mostra més de que el bilingüisme és una falàcia.
CONVERSES DUALS
-Hola Jordi, com estàs?
-Uff, "no me hables"... avui volia anar a veure l'Oscar però al final "como que no": Hi havia una caravana "impresionante que te cagas" a l'autopista i he arribat "tope tarde"...
-Tranquil tio, ja hi anirem un altre dia, si total "no creo que nos linche por llegar tarde"...
Converses com aquestes estan sent molt comunes últimament. No sé si és perquè ara m'hi fixo més, però veig que s'està extenent aquest vici com una plaga. És com una versió una mica més culta del "catallà", o "catanyol" ( Ex. "Tinc que obrir el grifu del techu i fer-me un bucata de jamó i ques").
Ja em perdonareu però és un costum que no el suporto. He deduït que la gent ho fa com per donar un toc simpàtic a la conversa, com si "en castellano quedara la cosa más graciosa". Es poden extreure vàries conclusions possibles d'això:
1) El català és un idioma massa seriós o avorrit i cal posar-li la "salsa" del castellà per fer-lo divertit.
2) Si parlem dos idiomes alhora la conversa esdevé més amena, la qual cosa em porta a una sub-conclusió: quan tenim una conversa en castellà, també la amenitzem amb trossets de frase en català? Un exemple seria:
"Tranquilo tío, ya iremos otro día, si total 'no crec que ens linxi per arribar tard'".
No cola, oi? No resulta més graciosa la frase usant aquesta tècnica a l'inversa.
3) Tenim una manca tan gran de vocabulari en català que hem de recórrer al castellà per poder completar una frase coherent. Si ja els experts d'Espanya anuncien que cada cop la gent té menys vocabulari -degut en part a l'ús de les noves tecnologies i a la pèrdua de l'hàbit de llegir llibres-, imagineu-vos amb el català el que estarà passant, que està en tan gran inferioritat de condicions...
4) Molta gent catalana simplement aprofita el moment còmic que suposa el fet de dir coses en castellà amb llur accent català, per tenir un discurs graciós. Aquesta conclusió seria la més benevolent.
Resumint: sembla que no poguem tenir una conversa íntegrament en català. Si estem parlant en català, per què coi hem de fer una conversa dual i rematar les frases en un altre idioma? No es poden dir coses gracioses en català? O és que tampoc ens hem d'esforçar per tenir un vocabulari ric en el nostre idioma? Per això em vaig passar anys estudiant, consultant el diccionari i intentant parlar i escriure un català el més correcte possible?
M'hauria agradat pensar que es tracta només d'un costum simpàtic propi del registre col·loquial i que la gent sap mantenir una conversa, quan cal, íntegrament en català, o bé redactar un text en aquest idioma sense usar barbarismes. Però l'experiència m'ha indicat que no és així. Això és una mostra més de que el bilingüisme és una falàcia.
Comentaris